La manca de substitucions i altres mesures dʻajust
Els darrers dies s’ha donat a conèixer la decisió de l’Institut Català de la Salut (ICS) de limitar les substitucions del personal sanitari durant l’estiu, així com d’implementar altres mesures d’ajust, com ara el tancament de llits hospitalaris i serveis específics. Aquestes decisions es deuen a la situació econòmica relacionada amb la pròrroga del pressupost de la Generalitat.
L’ICS afirma que la reducció de recursos humans tindrà menys conseqüències perquè, en comparació del 2019, s’ha incrementat el nombre de professionals, especialment en l’atenció primària. En concret, s’hi han incorporat 253 metgesses de família i 1.037 infermeres.
La realitat darrere de les xifres
Tot i això, és important analitzar la documentació oficial per comprendre la situació real del personal sanitari. Hi ha un concepte anomenat ‘plantilla equivalent’, el qual no reflecteix el nombre absolut de persones contractades, sinó les jornades completes realitzades. Això significa que si en un equip d’atenció primària hi treballen 10 mèdiques, però cadascuna assumeix un 10% més de jornada per cobrir absències o jubilacions, el sistema comptabilitzarà totes les hores de treball realitzades i determinarà que n’hi ha 13 de facultatives en lloc de 10. Això distorsiona la veritable dimensió de la plantilla mèdica i permet presentar xifres més favorables.
La manca de personal mèdic al sistema sanitari públic de Catalunya és evident i, el que és pitjor, està disminuint dia a dia. No es pot amagar aquesta realitat mitjançant la plantilla equivalent. L’excés de treball i la sobrecàrrega continuada del personal mèdic generen malestar i afecten negativament la qualitat de l’atenció.
La càrrega laboral i mental del personal mèdic
Les mèdiques s’enfronten a una càrrega mental considerable a causa de la presa de decisions constants i complexes, les demandes múltiples, la necessitat de mantenir actualitzades i la pressió psicològica relacionada amb la possibilitat de cometre errors. Tot i això, les empreses sanitàries no busquen solucions, sinó que consoliden mesures que només s’haurien d’aplicar en situacions excepcionals.
L’ètica política hauria de prevaler en la gestió de la sanitat pública, i això implica dir sempre la veritat a la ciutadania. La manca de personal mèdic és evident i no es pot amagar. El patiment mental i laboral de les mèdiques, així com les interminables jornades de treball per garantir el servei públic de salut, no són sostenibles a llarg termini. Les noves generacions són conscients que no tot és acceptable en nom de la vocació.
Conclusió
La situació del personal sanitari a Catalunya és preocupant. Les mesures dʻajust i la manca de substitucions afecten negativament la qualitat de lʻatenció i generen un excés de treball per al personal mèdic. Cal prendre mesures urgents per garantir una plantilla suficient i condicions laborals adequades. La salut de la població en depèn.
