Un espai refugiat entre ombres
En una taverna amagada, lluny del bullici urbà, les taules de fusta eren testimoni de converses silencioses i mirades compartides. La vida semblava impregnata de misteri, i una petita taca de cafè, constant com els ecos d’un passat inoblidable, adornava la camisa de l’Alfred. Aquella taca simbolitzava els secrets que dos amics, atrapats en les complexitats de l’existència, compartien.
Dues vides entrellaçades per l’art
L’Alfred era professor de filosofia; les seves classes eren una travessia per les profunditats de pensadors com Sartre. Malgrat l’aparença d’una vida ordenada, la seva ment es trobava immersa en dubtes i incerteses. Cada nit, prometia a si mateix revisar exàmens, però els seus pensaments es desviaven cap a l’Anna, lluny de les seves obligacions familiars.
Una relació marcada pel destí
L’Anna, amb la seva ànima inquieta, aspirava a ser escriptora. Les seves novel·les exploraven l’angoixa i les lluites internes de personatges solitaris, un reflex de les seves pròpies batalles interiors. Amb un encontre fortuït durant una conferència literària, els camins d’aquests dos éssers no eren més que un casual encreuament, però van descobrir que la seva destinació era compartir moments fugissers en aquella taverna, brindant per les petites victòries de l’existència.
El ritual de les trobades
Cada reunió començava amb l’Anna, que, emocionada, ocupava la taula del racó, demanant un bon vi. Mentre esperava l’Alfred, anotava les seves idees en un diari. Ell sempre arribava amb un cor palpitant d’anticipació. En trobar-se, el món fora es dissipava i les seves converses esdevenien un espai per imaginar alternatives a la seva vida quotidiana.
Converses que desafien l’existència
La relació entre l’Alfred i l’Anna era com un ball constant entre la vida i la mort. Compartir els seus pensaments més profunds s’havia convertit en un acte necessari; les carícies i els petons s’anaven entrellaçant amb preguntes sobre la seva pròpia essència. Ell sovint recordava les paraules de Sartre, mentre ella li respondia amb un somriure melancòlic, conscient que entre ells hi havia una connexió que amb el temps es tornava més intensa, però també més fràgil.
Un adéu inesperat
Una matinada, el telèfon va trencar el silenci. L’Anna, immersa en la seva rutina matutina, es va preparar amb lentitud mentre una ombra de nerviosisme la dominava. Però, quan la notícia de la mort de l’Alfred va arribar, es va sentir com si el món li hagués arrabassat no només la seva companyia, sinó també una part d’ella mateixa. La taca de cafè ara representaria, no només un record, sinó una vida marcada per la pèrdua i la melancolia.
Una nova perspectiva sobre el record
Aquella taca alèrgica s’havia convertit en un símbol de les experiències viscudes entre dos cors que s’havien trobat i perdut. L’Anna, amb l’ànima marcada per la falta de qui havia aportat llum a la seva vida, va adonar-se que els records eren tant un refugi com una espina que mai deixaria de punxar. El pas del temps no esborra el que es va viure, sinó que transforma la pèrdua en un record que perdura.
