Un mirall d’aigua i emocions
Amb les botes enfonsades en un bassal, una nena observa la seva imatge reflectida. Els seus cabells desordenats, ungles decorades amb retoladors i un vestit desfasat de mànigues arrugades componen una visió peculiar. El seu rostre, ple de pigues, és un mapa de records que no comprèn del tot. D’entre les pigues que cobreixen les seves galtes, una sensació d’odi creix dins seu, sense saber per què.
La saviesa de l’àvia
En contrast amb els seus sentiments, la nena evoca la figura de la seva àvia, qui, la tarda anterior, l’havia cridat amb un to càlid i afectuós. Asseguda al balancí, amb unes ulleres de pasta vermella, havia començat a comptar les pigues de la nena amb un entusiasme sincer. ‘Tens una més que ahir’, havia dit, amb un somriure que li omplia el cor. La nena recorda perfectament com, en un intent d’evitar el gest afectuós de l’àvia, havia buscat refugiar-se entre els seus braços, envoltada de l’olor familiar dels plats que cuinava.
El joc del reflex
Amb un gest de desafiament, la nena decideix jugar amb el seu reflex, obrint la boca i imitant un lleó. El reflex, com un rival decidit, respon amb una mímica exacta, i així comença un joc de ganyotes i gesticulacions. Però quan la nena exigeix que pari, el reflex es nega a cedir, i la frustració comença a acumular-se. En un impuls, aixeca un peu i el colpeja contra l’aigua, provocant una explosió de fang que transforma el seu món en un caos.
Cridant per l’àvia
Amb la roba xopa i una ràbia que creix, la nena s’enfurisma i salta, ignorada pel seu entorn. La seva mare, distreta amb el mòbil, alça la vista en sentir el xiscle de la seva filla, i els retrets comencen a ploure. ‘Ets burra o què et passa?’ pregunta la mare, mentre la nena, amb un plor descontrolat, crida pel nom de la seva àvia. La desesperació s’apodera d’ella, i les paraules ‘Vull la iaia’ es repeteixen com un mantra.
El pes del record
La mare, frustrada, intenta controlar la situació. ‘Si et torno a sentir, et castigaré sense tele una setmana’, adverteix, però les paraules s’instal·len en l’aire, pesades com pedres. La nena, amb el cor encongit, repeteix la seva demanda, ignorant la realitat que l’envolta. ‘Tu no tens àvia. Va morir molt abans que tu naixessis!’, esclata la mare, amb una intensitat que fa que el món de la nena s’aturi. Les pigues del nas de la mare esdevenen un record viu, i la nena, en un moment d’angoixa, comprèn que la seva odiada imatge reflexada és també una part d’ella mateixa.
Una realitat ineludible
Amb les emocions a flor de pell i una confusió que la envolta, la nena es queda mirant la seva imatge, desitjant poder canviar el que no entén. La seva lluita interna entre l’amor per l’àvia i l’odi per les seves pigues es transforma en un moment de reflexió profunda. Potser les pigues no són més que un record de l’amor que la connectava amb la seva àvia, una forma de mantenir viva la seva memòria en un món que avança implacablement.
