Un escenari inusual: la petanca com a metàfora
La Fundació Joan Brossa s’ha convertit en un espai singular on l’art i l’esport es fonen. En aquest entorn, una pista de petanca dissenyada especialment per a l’ocasió acull quatre artistes que, amb boles a la mà, es submergeixen en un joc que va més enllà del simple entreteniment. L’autor Ferran Dordal Lalueza, la compositora Clara Aguilar, l’escenògraf Marc Salicrú i l’actor Albert Pérez Hidalgo formen un quartet que ha deixat una empremta significativa en l’escena contemporània.
La dissociació entre text i acció
A diferència d’obres anteriors com ‘Aurora’, que exploraven el joc a través de la visió d’actors amb discapacitat visual, aquesta proposta aprofundeix en la separació entre el que es diu i el que es fa. Com en les obres d’El Conde de Torrefiel, aquí el text no es limita a acompanyar l’acció, sinó que es converteix en un element autònom que desafia la narrativa convencional.
Una partida en temps real
A ‘Weltschmerz’, l’obra s’articula al voltant de la dinàmica del joc de petanca, on cada llançament representa una idea nova, un pensament que es desprèn d’una reflexió anterior. Així, el públic es veu immers en un flux de consciència que s’assembla a la forma en què les idees es mouen i s’entrellacen.
El context de creació i la ironia del moment
L’obra es va gestar durant el confinament, un període que va suspendre el temps i va provocar una reflexió col·lectiva sobre la vida. La petanca, amb el seu ritornel pausat i conversacional, actua com un mirall d’aquells dies aturats. Albert Pérez Hidalgo, en una introducció carregada d’ironia, destaca que el text que seguirà és un ‘text d’època’, recordant-nos que la temporalitat influeix en la nostra percepció de la realitat.
Un viatge a través de les inquietuds contemporànies
L’obra no només es centra en la mecànica del joc, sinó que també aborda temes com la competència en el món artístic, la fragilitat de les relacions humanes i la influència dels algoritmes en les nostres vides. Dordal, amb un estil directe i personal, ens invita a reflexionar sobre les nostres pròpies experiències i vulnerabilitats.
Un pensament que flueix com el joc
El discurs es presenta com un laberint de pensaments que es desenrotllen de manera natural, tal com les boles de petanca es desplacen en l’escenari. Les idees es relacionen, s’entrellacen, i ens porten a una introspecció sobre els ‘mals del nostre temps’, com si cada reflexió fos un llançament acurat cap a la comprensió.
Una experiència escènica que desafia les expectatives
A mesura que avança l’obra, els moments de concentració dels jugadors es veuen intercalats amb accions del propi escenògraf, que ajusta l’espai, aportant una dimensió metateatral que recorda al públic que l’art és un procés viu. Així, l’escena es transforma en una invitació a aturar-se i contemplar, a participar en un diàleg amb el que s’està presentant.
Un final obert a la reflexió
Amb un tancament que ens fa qüestionar la rellevància del terme ‘Weltschmerz’, l’obra ens deixa amb un sentiment de curiositat i inquietud. En un món ple de contradiccions, Dordal ens recorda que el caos pot ser el nostre aliat si aprenem a fer-hi front. La petanca, llavors, no és només un joc, sinó una metàfora de la vida mateixa, un espai per explorar la complexitat de l’existència humana.
