Un lloc de plaqueta daurada
Res més desesperant que una sala que porta estampada el nom de l’angoixa en la seva fusta, enganyant amb la seva innocent plaqueta daurada.
L’espera com a resposta
L’espera, sempre l’aguantem com a resposta a tantes coses que no ens sabem contestar. El no-moviment per intentar tirar cap endavant, com si la inèrcia fos poc més que una cinta de supermercat.
Protagonistes immòbils
En aquesta sala, els protagonistes de Hi haurà un setembre per tothom (al Teatre Gaudí fins al 2 de juny) aletegen en una letargia que els impedeix créixer, patir i gestionar. Marcel (Xavi Mercadé) i Irene (Núria Florensa) continuen sent aquells dos innocentons que es van enamorar a la barra d’un bar, a ritme de Maniac i vodka.
Un diagnòstic d’Asperger
Marcel i Irene han quedat a la sala d’espera d’un psiquiatra infantil per encarar el diagnòstic d’Asperger del seu fill. No estan junts, es van separar fa un temps, no sabem per què o si n’hi ha.
Un viatge en el temps
A cada minut, la narració viatja al passat dels protagonistes per descobrir nous detalls i després torna al present, aportant una mica més de comprensió. Els salts temporals s’entremesclen com una trena, recreant una discoteca plena, un museu de quadres penjats o un cotxe atapeït de joguines infantils.
La gestió del dolor
El dolor i la gestió interna de Marcel i Irene lideren la història, demostrant que no hi ha relació sana sense una bona comunicació. Les paraules no dites impregnen la sala, donant-li un to gris, però amb esquitxades d’humor que fan somriure a la platea.
Una obra amb pes
Dirigida per Laura Porta i Ricard Martí, amb dramatúrgia de Frank Bayer, Hi haurà un setembre per tothom retrata una relació de parella tristament fallida. També posa de manifest la importància de l’estimar-se bé, més enllà de l’estimar-se molt. A més, aborda el tema del trauma i la cronificació del silenci, que pot ser letal si no és funcional per al subjecte.
Una obra que interpel·la
Hi haurà un setembre per tothom captiva l’atenció del públic perquè interpel·la i assenyala moltes facetes intrafamiliars. Els personatges principals porten el pes de la història, fent-nos reflexionar sobre les relacions familiars i la importància de la comunicació.
Una experiència íntima
L’obra es representa en un recinte petit, sense majestuoses ornamentacions, posant tot l’èmfasi en les dues persones i el seu destí. Aquesta intimitat permet al públic viure el teatre de manera autèntica, connectant amb els personatges i les seves emocions.
El poder de l’afecte
Hi haurà un setembre per tothom ens recorda que els traumes poden ser més intensos a l’estiu, però que l’afecte sempre és més gran quan hi ha possibilitats de connectar amb els altres.
