Un món forjat a través de la competència
Pierre de Coubertin, considerat el pare dels Jocs Olímpics, va projectar una iniciativa que no només celebrava l’esport, sinó que també aspirava a revitalitzar el caràcter nacional dels francesos. Encara que es presentava com una manifestació d’herència grega, de fet, la seva visió era influenciada per l’educació física prevalent en els instituts britànics de l’època victoriana, autèntics motors de la filosofía higienista.
La masculinitat i les seves implicacions
La derrota de França durant la guerra francoprussiana de 1870 va deixar una empremta profunda en l’ànima del país. Coubertin veia en aquesta pèrdua una oportunitat per revifar l’orgull masculí, amb una postura conservadora que rebutjava la inclusió de les dones en l’esport, considerant que la seva missió principal era honorar els guanyadors.
Un model d’inspiració anglosaxona
Després de viatjar a Anglaterra per entendre millor el seu sistema educatiu, Coubertin va escriure un article que subratllava la importància de l’activitat física com a fonament del benestar. Les seves paraules advertien que si els joves abandonaven l’exercici físic en favor de ‘diversions efeminades’, això podria significar un greu perill per a la llibertat i la prosperitat de la nació.
L’esport en règims totalitaris
En el segle XX, règims totalitaris, incloent la Alemanya nazi i la Unió Soviètica, van aprofitar l’esport com a eina d’ideologia social. Malgrat la seva naturalesa clàssica, l’esport es va convertir en un instrument per impose la ideologia moderna, promovent una visió de competitivitat total.
L’intersecció entre modernitat i classicisme
La modernitat es caracteritza per una substitució de les antigues jerarquies per un model d’organització social basat en la racionalitat. En aquest nou ordre, l’objectiu és que els ciutadans esdevinguin subjectes actius, capaços d’efectuar el servei a l’Estat en un context de competència constant contra potencials amenaces.
Drets humans i la cultura esportiva
En aquest debat entre interessos contraposats, dos paradigmes emergeixen. D’una banda, l’ideal clàssic de la competitivitat, i de l’altra, un ideal que defensa els drets humans i la individualitat. En aquest sentit, el xoc entre cultura i esport es presenta com una contínua batalla entre normes i llibertat d’expressió.
La bellesa del competidor
Mentrestant, l’esport es fonamenta en normes clares que generen un plaer tangible entre els espectadors. En un món on les conviccions individuals es qüestionen constantment, el reconeixement d’un guanyador en una competició pot oferir una sensació de seguretat.
La visió crítica de l’esport
Sorgeix així la pregunta: l’esport és realment un instrument de control totalitari o pot ser simplement una forma de gaudi? El filòsof Simon Critchley plantejava que l’esport pot oferir un espai de somni i evasió, i que la societat no requereix explicacions complexes per gaudir-ne.
Amb aquesta visió, el gaudi de l’esport pot coexistir amb un pensament crític que desafia la seva instrumentalització política. Aquesta doble perspectiva permet als espectadors gaudir dels Jocs Olímpics sense perdre de vista els mecanismes que poden operar sota la seva superfície.
