Recordant el passat en silenci
A la casa de la meva besàvia, els ecos de la guerra i les experiències del meu besavi no es verbalitzaven. Les seves llavis, estrets com un fil, semblaven contenir un dolor que no volia ser compartit. El record de la seva deportació a una mina d’or dels Urals era un misteri que va romandre tancat durant massa temps. La meva mare va aconseguir, amb gran dificultat, extraure’n només dues narracions que il·lustren la seva valentia.
Històries de coratge i por
Una de les anècdotes que la meva besàvia va relatar va ser sobre la seva recerca desesperada d’una tela per fer pantalons al meu avi, un nen de vuit anys. La notícia que els alemanys estaven eliminant el gueto va córrer com la pólvora, i el seu temor que el petit Boguś es quedés sense roba per l’hivern la va empènyer a actuar. Malgrat el perill, va aconseguir recuperar la tela, però no sense gairebé ser atrapada en el procés.
El poder de la llengua
Amb una bossa plena d’ampolles de vodka casolà, la seva valentia va ser posada a prova novament quan va topar amb una patrulla alemanya. En un moment d’angoixa, va recórrer a la seva formació acadèmica per salvar-se, afirmant ser professora amb exàmens a la bossa. La seva capacitat per parlar alemany va resultar crucial per evitar un destí aterridor.
El canvi de règim i les ombres del passat
Amb l’arribada de les forces russes el 1944, la meva besàvia es va veure immersa en un clima de por i incertesa. Les veus que circulaven sobre la violència que els soldats infligien a la població civil la van empènyer a mantenir-se en silenci. Era un temps en què les dones buscaven refugis en boscos i estables, lluny de les amenaces que les envoltaven.
El misteri del besavi
La figura del meu besavi, oficial de l’exèrcit polonès deportat el 1939, es va convertir en una ombra. Els anys van passar i els homes van començar a tornar, però ell seguia desaparegut. La seva condició de contrarevolucionari el va fer invisible en la nova Polònia, un país que pretenia deixar enrere les injustícies del passat.
El pes del silenci
La meva besàvia, temerosa per la seva pròpia seguretat i la dels seus fills, va optar per no investigar el destí del seu marit. La seva estratègia de supervivència incloïa la destrucció de les dues úniques cartes que va rebre d’ell, signades amb un nom fals. El temor d’uns possibles serveis secrets la va empènyer a un silenci que es va fer pesat.
Un desconegut a la porta
Un dia, un home desconegut va aparèixer a la porta, afirmant que havia estat amb el meu besavi i que havia mort de tifus. Aquesta notícia va arribar a la meva besàvia com un cop dur. En un món ple de desconfiances, es va veure atrapada entre la possibilitat d’una provocació i la crua realitat. Amb el cor encongit, va seguir fumant al costat de l’estufa de ceràmica, immersa en un silenci que deia més que mil paraules.
