La pregunta que ressona a Europa
La frase cèlebre d’Henry Kissinger, ‘A qui he de trucar si vull parlar amb Europa?’, reflecteix de manera inquietant la fragmentació de la influència europea en l’escenari global. Més de quaranta anys després, la qüestió continua sense trobar resposta, revelant la debilitat d’una Europa que lluita per fer sentir la seva veu.
Cimera a París: Un esforç sense consens
El 17 de febrer, París va acollir una reunió dels líders europeus amb l’objectiu de forjar una postura unificada davant l’administració de Donald Trump i el conflicte a Ucraïna. França, Alemanya, Itàlia, Espanya, Polònia, Regne Unit, la Comissió Europea i l’OTAN es van reunir en un intent de consolidar una resposta coordinada, però les divergències van emergir ràpidament.
Diferències en l’estratègia militar
Tot just després que el primer ministre britànic, Keir Starmer, suggerís la possibilitat d’una força de pau europea, diversos estats van expressar les seves reticències. França havia proposat una ‘força de confortament’, però aliats com Alemanya i Polònia van qualificar la idea de prematura i imprudent, ressaltant la falta de consens.
Un paper secundari en el conflicte d’Ucraïna
Des de l’inici de la invasió russa, Europa ha estat confinada a un rol de proveïdor d’armament i suport financer, mentre que els Estats Units han exercit un lideratge polític indiscutible. Aquesta dinàmica ha deixat Europa en una posició d’inferioritat, sense que Brussel·les hagi proposat un pla de pau coherent després de tres anys de conflicte.
El dilema del finançament militar
A mesura que el debat sobre l’augment de la despesa militar avança, la falta d’acord entre els estats membres es fa evident. El primer ministre polonès, Donald Tusk, va intentar rebaixar les tensions, però la negativa d’Alemanya a acceptar l’emissió de deute compartit per a la defensa il·lustra les fractures internes que obstaculitzen un enfocament unificat.
Un futur incert per a la defensa europea
La proposta de la Comissió Europea de relaxar les regles de dèficit per permetre una major inversió en defensa podria ser un primer pas per a una reacció més activa d’alguns països, com Espanya. No obstant això, la cimera de París ha posat de manifest la incapacitat d’Europa per articular una política exterior coherent i una defensa comuna.
La cacofonia en la política exterior europea no només revela la falta de consens, sinó també la incapacitat de formular iniciatives significatives. Així, Europa es troba atrapada en un paper secundari, seguint les indicacions d’altres potències, incloent el mateix Emmanuel Macron, sense poder definir el seu rumb en el món actual.
