Un Viatge a lo Alt
Recentment, vaig tenir l’oportunitat de visitar Montserrat amb Daniel. Tot i compartir l’experiència, el seu rol semblava un observador de la meva connexió amb aquest lloc ple de misticisme. L’essència de qualsevol travessia espiritual, fins i tot si es realitza amb cotxe i amb ulleres de sol, rau en com allò sensorial s’entrellaça amb allò espiritual de manera palpable. Les corbes del camí, ascendint cap a la muntanya, fan que un apreciï la magnitud i la majestuositat de la serra. La ruta, marcada per un paisatge irregular de roques, es converteix en un recordatori que vam venir a buscar alguna cosa significativa. Aquesta travessia assegura que arribem al cim amb la percepció que només la muntanya pot despertar: gairebé com si ella mateixa fos el destí d’un retorn d’un exili interior.
La Cerca Espiritual
Sempre he trobat curiós que, a la nostra cultura, encara que les imatges de la Verge són una cosa que ‘trobem’, per venerar-les les hem de buscar. En aquest misticisme rural que ens caracteritza, aquestes figures es troben a santuaris, semiocultes. L’espiritualitat cristiana sosté que no hi ha coincidència que no estigui sota el control de Déu; els esdeveniments fortuïts són art de la mà. Tot i això, el culte que hem desenvolupat cap a les imatges de la Mare de Déu no depèn de la casualitat. Les trobem als turons, com si l’esforç per endinsar-nos en l’agrest facilités l’accés al nostre propi esperit. Les escultures representen una mica més gran que nosaltres mateixos i són un recordatori de força que es troba més enllà del nostre control.
Misteris de la nostra existència
Cada cop que sóc a Montserrat, la sensació que darrere de cada plec, cada sotrac i cada forma rocosa, s’amaga la solució a allò que no comprenem sobre la nostra existència és aclaparadora. És com si la muntanya guardés les respostes als interrogants que veritablement ens inquieten: qui som? què fem aquí? quina és la naturalesa de la força que tot ho regeix? En entrar a la basílica, m’impressiona l’altar del Santíssim, obra de Josep Maria Subirachs, que és a l’esquerra del sagrari.
Una Reflexió Profunda
La Montse ratifica la seva essència eterna, encara que sempre em provoca noves reflexions. Ens vam asseure davant aquell Crist representat en buits, com si hagués caigut a terra, i vaig pensar com reflecteix la muntanya: darrere del seu relleu hi ha una força poderosa. La representació és austera i crua, però a través d’aquest Crist se’ns mostra el que realment importa: la cara, les ferides, les nafres al costat. No hi ha creu visible, només la textura del sacrifici. Cada cop que em sento en aquests bancs i contemplo l’obra de Subirachs, sento la necessitat d’entrellaçar la mà amb la seva. Potser aquesta és l’essència de l’experiència: tot allò que hem de descobrir amb els nostres sentits per comprendre’l, igual que la muntanya, l’orografia de la qual convida a la contemplació. Vaig mirar Daniel i vaig pensar en com de fascinant seria que ell també se sentís convocat a aquest aprofundiment.
El Camí dels Ciris
Continuem el nostre recorregut seguint les rajoles que marquen el camí. En llocs sagrats, especialment aquells que tenen com a centre la Mare de Déu, ressona un silenci que està impregnat d’oracions, promeses i agraïments. L’Abadia de Montserrat s’erigeix com a símbol nacional i és un cas clar del laïcisme cultural que observem. En lloc de representar una desnaturalització del lloc o una fusió del que és civil amb el que és diví, és precisament el seu simbolisme nacional el que ha aconseguit preservar la seva sacralitat. En un període històric on molts catalans s’allunyen del que és religiós, Montserrat es converteix en una ocasió per encendre una espelma, per considerar que podem adreçar-nos a una força ordinador, per reflexionar sobre la possibilitat de la seva existència.
Moment de Connexió
Hi ha pensaments que sorgeixen només quan imaginem que, a l’altra banda, hi ha algú que escolta; algú de qui no ens podem amagar. Encenem espelmes perquè la força de la muntanya ens recorda que tenim coses per protegir. Ja siguin creients o escèptics, després de les corbes del camí, després de travessar les protuberàncies rocoses i haver buscat la imatge venerada, sobre aquests excel·lents la Verge ens recorda qui estimem o qui hem estimat; si és que l’amor acaba alguna vegada. El silenci de Montserrat és el ressò del renéixer de moltes interioritats al llarg dels segles. L’estructura del nostre propi Sinaí està creada i modelada per ser un cofre dels nostres tresors més preuats, per convidar-nos a confiar-los i fer-nos creure –o almenys dubtar– que algú en té cura.
