Una arribada provocadora a Barcelona
DÄMON, l’obra d’Angélica Liddell, va fer la seva entrada al Festival Grec de Barcelona envoltada de controvèrsia després de la presentació a Avignon. Durant la inauguració al Palau dels Papes, l’artista va llançar una crítica dura cap als comentaristes que, segons les seves paraules, l’ataquen i menyspreen. Aquesta intervenció va ser seguida per una acusació formal d’injúries públiques. Després de presenciar la representació al Teatre Lliure, es pot afirmar que Liddell ràpidament aborda la seva comunicació amb els crítics en els primers moments de la funció. Es percep que el seu discurs busca més desactivar prejudicis que provocar un descontentament actual, especialment atès que alguns l’han etiquetat de repetitiva i egotista. En les seves pròpies paraules, “Després vomita sobre el públic l’hora de la ferotge homilia”.
El silenci sobre la crítica local
A la representació barcelonina, Liddell manté l’èmfasi en certs crítics francesos, però sembla passar per alt la crítica d’origen català i espanyol. Amb la intenció de reafirmar la seva postura, projecta paraules que evidencien el seu rebuig davant de qualsevol intent de coartar la llibertat artística: “Potser l’art és qüestió de la policia?”. És evident que, per sobre de les seves petites venjances, la seva animositat cap a la banalitat i la manca d’escrúpols d’alguns periodistes es tradueix en un homenatge al cèlebre cineasta suec Ingmar Bergman, que també va tenir els seus desacords amb la crítica i la resposta dels seus detractors va ser desitjar-los una eternitat a l’infern. En aquest sentit, Liddell fa notar que els crítics poden ser efímers, però el llegat de Bergman perdura.
La potència de Liddell
La figura d’Angélica Liddell, encara que marcada per les seves tragèdies personals, es manifesta amb força gràcies a un llenguatge provocador que ha aconseguit cimeres significatives a les seves obres anteriors. En aquesta ocasió, la seva energia escènica destaca a través de les intenses inflexions que empra, i subratlla l’essència del grotesc per connectar amb l’audiència. L’obra es desenvolupa en un escenari cobert amb un profund to vermell, evocant les temàtiques presents a ‘Crits i murmuris’ i simbolitzant l’angoixa del dol relacionat amb la mort.
Un cop d’ull a l’espectacle
Mentre la representació avança, la creativa introdueix una sèrie d?imatges inquietants. En un moment particular, observem figures que semblen sortides directament de la seva obra anterior ‘Una costella sobre la taula’, mentre es desenvolupa un discurs que explora la decadència del cos humà. Entre l’horror i la humanitat, Liddell inclou visions de persones ancianes en cadires de rodes i una nena que simbolitza la puresa, així com figures en negre que representen els portadors d’un taüt, tots forjant una representació tant pertorbadora com reveladora.
El funeral simulat d’Ingmar Bergman
Finalment, es duu a terme una recreació del funeral del prolífic director Ingmar Bergman, mort el 30 de juliol de 2007 en allò que molts consideren “l’hora del llop”. Segons especificacions de Bergman, el seu desig era que aquesta cerimònia imités la del papa Joan Pau II, que ha estat present en diverses formes durant la representació. Un gran taüt blanc és presentat a l’escenari, envoltat per un conjunt d’actors del Dramaten d’Estocolm, institució on Bergman va deixar un llegat enriquidor, mentre una violoncel·lista ofereix la seva interpretació de la ‘Sarabande de la Suite número 5’ de Johann Sebastian Bach, una de les referències musicals més properes del cineasta.
Reflexions sobre la vida
En uns moments de reflexió profunda, Liddell ens confronta amb la dura realitat de la nostra existència. Amb una mirada de menyspreu i compassió, comparteix sobre la fragilitat de la vida, recordant-nos que tots, en última instància, estem condemnats al mateix destí, tenint present que el temps es troba en contra nostra. Alguns dimonis dels que turmentaven Bergman semblen transitar el seu discurs, mentre ella entrellaça fragments del seu treball i impressions sobre les criatures humanes, evocant cites memorables dels escrits de Bergman. La connexió profunda entre l’artista i el director sembla indestructible.
La veu inquietant d’Angélica Liddell
Al llarg de l’obra, Angélica Liddell es presenta com un vehicle de la tragèdia i la provocació, parlant com si fos l’essència d’una presència que desafia el destí. Amb la seva intencionalitat de ser el baluard del que és escènic contemporani, deixa clar que hi ha una manipulació de l’emoció, convidant els espectadors a qüestionar la realitat de la vida i de l’art. En les seves pròpies paraules, ha insinuat que el silenci, com a culminació de la seva trilogia, serà el veritable protagonista de la seva obra següent; no obstant això, el contingut i formes que collitarà segueixen sent un misteri.
