Un viatge musical a París
La història de la música sovint es narra com un relat lineal, amb segles que es succeeixen com capítols d’un llibre. No obstant això, entre aquests capítols hi ha espais d’innovació i creativitat que mereixen ser explorats. A finals del segle XIX i principis del XX, París es va convertir en un nucli d’originalitat musical on compositors i compositores van desafiar les convencions de l’època. En comptes de les llargues simfonies, van optar per formes més accessibles, reflectint una essència francesa única.
Un concert memorable
El concert ‘París entre dos segles’, que va tenir lloc el 27 de març al Teatre de Sarrià, va ser un homenatge a aquesta rica herència musical. Amb la interpretació del flautista eslovac Boris Bizjak i la pianista Maria Canyigueral, el programa va incloure obres que s’han convertit en pilars del repertori de flauta, com la famosa ‘Fantasia Op. 79’ de Gabriel Fauré, un dels primers moments destacats de la vetllada.
Reivindicant les veus femenines
El periodista musical Xavier Chavarría va encetar la vetllada amb una reflexió sobre la necessitat de donar visibilitat a compositores com Francis Poulenc, que potser no són tan reconegudes com Fauré. Però, el més interessant és el redescobriment de figures com Cécile Chaminade, que utilitzava les inicials ‘C.’ per ocultar el seu gènere, o Mel Bonis, que va compondre més de 300 obres mentre mantenia un perfil baix. Aquest concert va ser una oportunitat per reivindicar el seu llegat i el seu impacte en la música.
Un concert íntim i emotiu
La combinació de la flauta de fusta amb un repertori del segle XX va aportar una calidesa especial a la música. La interpretació de Bizjak i Canyigueral va crear un ambient familiar i acollidor, tot i que l’espai no va aconseguir omplir-se. Malgrat la manca de públic, la qualitat musical va ser indiscutible, amb peces que exigien virtuosisme i sensibilitat, com el ‘Chant de Linos’ d’André Jolivet, que va deixar una empremta profunda.
Reflexions finals
Assistir a concerts com aquest és un recordatori del poder de la música per tocar les emocions més profundes. La connexió entre els músics i les obres que interpreten crea una experiència que va més enllà del simple gaudi estètic. La música, en el seu millor moment, és un vehicle per a la introspecció i la commoció, i el concert del 27 de març va ser un exemple brillant d’això.
