Un matí qualsevol a la ciutat
Baixo les escales de casa, una sensació de nerviosisme em recorre. Amb els cabells encara xops i recollits, sento la frescor de l’aire en el meu rostre. Mentre camino, alço la cremallera de la meva jaqueta, intentant protegir-me del fred que em punxa el nas. El carrer Avinyó, en el seu silenci, sembla un reflex de la meva inquietud.
Un breu encontre amb la realitat
Giro la cantonada i veig una dona que neteja la vorera davant d’una botiga de maletes, els seus esclops d’infermera li queden massa grans. Arribo al final del carrer Ferran, on les meves passes ressonen en un ambient gairebé desolat. Un camió d’escombraries es desplaça lentament per una Rambla que espera el dia amb un aire de desolació. La imatge del Liceu es presenta davant meu, imponent i majestuosa.
La Mònica del Raval
De sobte, els meus ulls es fixen en una figura familiar. La Mònica, una dona que he creuat diverses vegades, em saluda amb un cordial ‘Buenos días, niñita’. La seva imatge és inconfusible: vestida amb una jaqueta negra que imita la pell d’un visó, un banyador vermell que desafia les convencions i una faldilla curta que exposa les seves cames.
Un retrat inoblidable
La seva figura, marcada per les llàgrimes del temps, m’inquieta. Amb les dents mancant i un cigarro a la mà, s’apropa amb un ‘¿Estás bien?’. A penes em permeto un gest d’adeu, amb la boca seca i el cor palpitant. Camino cap al metro, on l’angoixa m’envolta. La solitud de l’andana em fa reflexionar sobre la vida al barri.
Recordant el passat
La primera vegada que vaig veure la Mònica, no sabia qui era. Al poble, la seva presència hagués estat impensable. La seva rutina consistia a esperar clients davant del Liceu, amb una actitud que combinava la calma i l’urgència. Els seus gestos, plens de carisma, eren un reflex d’una vida viscuda al marge de les expectatives.
Un personatge singular
Amb el pas del temps, vaig adonar-me que la Mònica no era com les altres. El seu maquillatge, amb una ratlla negra que accentuava els seus ulls blaus, era un senyal d’identitat. Portava una corona de plàstic que, malgrat la seva simplicitat, despertava en mi una tendresa inesperada.
Reflexions sobre el temps
Els anys han passat, i ara visc al carrer de la Riereta, envoltada de veïns d’origens diversos. La Mònica ha desaparegut de la meva vida, però el record d’aquelles trobades em deixa un sabor agredolç. Pensar en moments compartits, com una conversa i una xocolata desfeta amb xurros, és un desig que em fa somiar.
