La Cafeteria de Mas d’Enric: Un Espai de Record
Fa un any que Núria, una treballadora estimada de la presó de Mas d’Enric, va ser assassinada. Avui, en una visita al centre, m’aturaré a la cafeteria on solíem compartir moments, un espai que ara esdevé un record viu de la seva absència.
Un Cafè que Evoca Recorts
En entrar, el record de les nostres xerrades em sembla present. “Hola, Núria! Com estàs?” li dic, mentre demano un cafè. La seva resposta és un somriure familiar. La Núria, amb la seva habitual amabilitat, es dirigeix cap a la màquina de cafè, i el moment em transporta a temps passats, un temps que ara és un luxe perdut.
El Preu de la Normalització
Aquells que treballen en el sistema penitenciari saben que s’han d’enfrontar a situacions extremes. A mesura que ens acostumem a interactuar amb delinqüents i violents, la realitat es torna difícil de processar. I, tanmateix, la mort de Núria ens recorda que no podem normalitzar la violència ni fer que les víctimes passin a ser només números en estadístiques.
La Reflexió Necessària
La pregunta que queda és: què va fallar en el sistema que va permetre que es produís un acte tan atroç? En el cas de Núria, les mesures de seguretat que haurien de protegir els treballadors no van complir la seva funció. Les promeses de millora han estat repetides, però les agressions continuen augmentant, deixant un regust amarg de frustració.
L’Impacte de la Política en la Seguretat
La política ha de ser una eina per a la protecció i la seguretat, però sovint esdevé un espai de retòrica buida. Els polítics han de ser responsables i assegurar que el sistema penitenciari és un entorn segur per a tots. La gestió inadequada i la falta d’acció han contribuït a un clima de vulnerabilitat que no es pot ignorar.
Una Crida a l’Acció
La mort de Núria ha de servir com a advertència. No podem permetre que les veus de les víctimes siguin ofegades per la indiferència. Hem de prendre mesures, exigir responsabilitats i garantir que els treballadors en entorns de risc tinguin la protecció que necessiten.
Un Llegat que No Hem de Oblidar
Núria, amb el seu caràcter discret, es va convertir en un símbol de la lluita per la seguretat. La seva història ha de continuar sent escoltada. Hem d’assegurar que la seva mort no sigui en va, i que la seva memòria serveixi per impulsar canvis reals en el sistema.
Despedida i Reflexió Final
Mentre la Núria recull les tasses de cafè, sento la seva absència més que mai. El seu somriure és un recordatori que no podem permetre que la violència es normalitzi. Hem de seguir lluitant per un futur més segur per a tots, tant dins com fora de les presons.
