Una Carta Ple de Nostàlgia
Estimada filla, avui m’he decidit a escriure’t, malgrat que ahir ja vam tenir una xerrada per telèfon. Potser és que en les nostres converses sempre tens l’agenda plena i no puc expressar tot el que sento. No et retrec res, és comprensible que aprofitis les oportunitats que et brinda la vida, tot i que em fa pena que estiguis tan lluny, en un altre continent, construint el teu futur.
Records de la Infantesa i Can Pou
Avui, mentre passejava pel Carrer Major, he vist una màquina treballant en el que queda de Can Pou. Això m’ha portat a recordar els meus avis, la casa que van aixecar amb tant d’esforç i que nosaltres vam decidir vendre. Hi ha alguna cosa inquietant en presenciar la destrucció d’un edifici. Les parets en ruïnes revelen fragments de vides viscudes. Des de baix, pots intuir on estaven la cuina o el lavabo, per les rajoles que sobresurten d’una paret veïna, aquella que ha sobreviscut a la demolició.
Memòries Amagades
Les marques a la paret revelen on hi havia la xemeneia o l’escala. Els restes de paper pintat ens parlen d’històries passades, mostrant-nos l’espai que ocupaven els mobles. Recordes quan vam veure com la nostra antiga casa desapareixia? Encara em commou pensar en com la immobiliària va actuar ràpidament, sense que jo hagués pogut aclimatar-me a la nova llar que em vas buscar.
La Porta que Resisteix
Avui, però, m’ha sorprès trobar una porta modernista que ha aconseguit sobreviure a la destrucció. El vidre amb gravats verds continua sencer, com si volgués desafiar el destí. No puc evitar reflexionar sobre les moltes experiències que han tingut lloc entre aquelles parets abans de ser convertides en runes. Quantes rialles, llàgrimes i records han estat testimoni d’una vida plena?
El Dol de la Pèrdua
Mentre observava els operaris treballar, un sentiment de tristesa m’ofegava. Es preguntaran alguna vegada pel que estan destruint? Potser ignoren que aquell edifici, ara considerat obsolet, va ser un espai d’alegria i records per a moltes famílies. Si tan sols poguéssim sentir les històries que les parets han viscut, però ens limitem a desfer-nos d’elles i a oblidar.
Una Reflexió sobre el Temps i la Memòria
Veure com s’enderroquen edificis antics em fa pensar en la fragilitat de la nostra història. Cada casa té una narració que es va esvaint entre les runes, mentre ningú sembla interessar-se pel destí dels seus antics habitants. Has pensat mai en com es van sentir quan van haver de deixar enrere allò que havien conegut com a casa? Cada dia, quan miro per la finestra de l’habitació des de la qual t’escric, sé que mai la sentiré com a meva.
En finalitzar la meva passejada, m’adono que tant els edificis com les persones porten les seves pròpies històries, i que amb cada demolició, una part del passat se’ns escapa. Petons, la teva mare, des de la Residència l’Edat d’Or, a 1 de juliol de 2024.
