Un Viatge Cap al Passat
En arribar a la màgica localització del Prat del Cadí, Estanis es veu aclaparat per una calma profunda que no havia experimentat en molt de temps. És com si tornés a casa, un indret que ressona amb records i emocions. Al seu pensament, l’eco del nom d’Eugènia ressona amb força, mentre l’herba fresca evoca la seva fragància i els boscos envoltants intensifiquen el seu sentiment d’enyorança.
Una Presència Misteriosa
Estanis observa les canals, on la neu brilla entre les roques, i aviat detecta una figura que s’apropa. Des de la distància, es pot veure com aquesta figura desciendeix per la tartera de la Canal de l’Ordiguer. Sorprenentment, el Prat està desèrt, una absència inusual d’excursionistes que normalment omplen aquest paisatge a la primavera.
L’Aparició d’Eugènia
La figura travessa l’última clariana del bosc abans d’entrar al vast prat, i una força invisible el condueix cap al centre. Al final, reconeix que és ella, Eugènia, qui es presenta davant seu. La seva mirada transmet una barreja de melancolia i serenitat.
Converses de Record i Oblit
—Quina casualitat trobar-te aquí, Eugènia! —exclama amb entusiasme Estanis.
Ella, amb una expressió inexpressiva, respon: —Per què has tornat, Estanis? —El moment es torna carregat d’una tensió palpable.
Recursos del Passat
—Solc venir per recordar —confessa Estanis, adonant-se de la peculiaritat de la seva situació—. Eugènia, però… vas descalça?
Ella es retira un pas, amb una mirada que desafia la comprensió d’Estanis. —I tu també, no ho veus? —respon amb una veu que reflecteix un profund coneixement del moment.
Fragments d’un Accident
Estanis intenta recordar. —Estàvem escalant la Canal de l’Ordiguer, però hi ha una boira en la meva memòria. —La seva mirada es perd en els records vagues, buscant la clau que obri la porta al passat.
—No vam arribar a la cima del Baridana —diu Eugènia, amb un to que mescla nostàlgia i gravetat—. Cal que recuperis la memòria, Estanis.
La Solitud del Moment
Ell, amb una sensació d’angoixa creixent, reconeix que ha perdut el fil del temps i de la seva pròpia història. —On he dormit aquesta nit? —pregunta amb un aire de desconcert.
—Només tu saps la resposta —replica Eugènia, amb una serenitat que contrasta amb la confusió d’Estanis. —És temps de marxar. Recorda, Estanis, recorda.
La Desaparició de la Llum
Mentre la veu d’Eugènia es perd en la distància, Estanis es queda sol, immers en una espiral de reflexions i records. La llum del dia comença a esvair-se, i amb ella, la seva connexió amb el món exterior. Els colors vibrants es transformen lentament en ombres, i la bellesa del prat es torna un record difús.
Un Adéu Silenciós
Un ocell canta la seva última melodia del dia, marcant el final d’un capítol. Estanis, amb la sensació d’una llàgrima que li llisca per la galta, s’adona que ha arribat al final del seu viatge. Amb els ulls tancats, es prepara per acceptar el que ve, mentre el dia es dissol lentament com un record que es perd en el temps.
