Un Cicle que Marca Tendència
El catorzè any del cicle de concerts ‘Reviviendo Clásicos’ ha arribat amb una proposta única que destaca per la seva dedicació a les obres menys conegudes de la nostra terra. Aquest esdeveniment, que s’ha convertit en un referent musical, va tenir lloc a L’Auditori i va ser presentat pel reconegut pianista Enrique Bagaría, qui ens va guiar a través d’un repertori selecte de sonates catalanes dels darrers dos segles i mig.
Un Concert Esperat i Inoblidable
Després d’un ajornament per motius de salut, el concert va tenir lloc en un ambient ple de expectació el 10 de març de 2025, a la Sala Alícia de Larrocha. Els assistents van gaudir d’un repertori que incloïa peces de Teixidor, Marsal, Albéniz i Garreta, homenatjant el centenari de la mort d’aquest últim.
Un Viatge a través de les Sonates
Teixidor: Una Mirada al Passat
El concert va iniciar-se amb la Sonata en Re major de Josep Teixidor, escrita el 1794. Aquesta obra, considerada la primera sonata en forma clàssica d’un compositor català, ens transporta a un món de melodies exquisides i ornamentacions delicades. Bagaría va interpretar-la amb una elegància que va fer justícia al seu refinament.
Marsal: La Modernitat del Passat
A continuació, la Sonata núm. 5 de Pau Marsal va captar l’atenció del públic amb el seu únic moviment, reminiscent de les obres de grans mestres com Scarlatti. La música d’aquest organista de Terrassa va resonar amb frescor i elegància, evocant fins i tot ecos de Rossini, i Bagaría va aconseguir transmetre aquesta essència operística amb una claredat admirable.
Albéniz: Un Clàssic Inoblidable
La peça més emblemàtica de la vetllada va ser, sense dubte, la Sonata núm. 3 d’Isaac Albéniz. Amb el seu virtuosisme i la seva rica melodia, Bagaría va oferir una interpretació que va ressaltar el segell romàntic d’aquesta obra, combinant tècnica i expressivitat d’una manera excepcional.
Garreta: Una Joia del Século XX
La Sonata en Do menor de Juli Garreta, l’única que va escriure per a piano, va tancar el concert amb un viatge musical post-romàntic. Composada el 1922, aquesta obra ens va sorprendre amb la seva originalitat i la seva capacitat de fer recordar Schumann, amb moments d’intensa passió i una delicada introspecció.
Un Final Apoteòsic
Per finalitzar, el concert va presentar Catalunya d’Albéniz i la Cançó i dansa núm. 3 de Mompou, interpretades magistralment per Bagaría. Aquest recital no només va ser un homenatge a les obres dels nostres compositors, sinó també una oportunitat per redescobrir la riquesa musical de Catalunya a través d’una interpretació que va captivar i emocionar al públic.
