Orígens i Adaptació a Barcelona
El 1968, en un moment de canvi, vaig fer el viatge a Barcelona amb la meva família, composta pels meus pares i els meus sis germans. Amb només tretze anys, vaig deixar enrere la meva vida a León, una regió minera de carbó, on les mines es tancaven i el meu pare, transportista, no veia futur. El meu germà a Barcelona ens va assegurar que hi havia oportunitats laborals, així que el meu pare va viatjar primer, aprenent a conduir en aquesta gran ciutat. Ens va trobar un petit habitatge a Verdun, el que avui coneixem com Nou Barris.
Un Nou Entorn: Xoc Cultural i Educació
La meva arribada a Barcelona va coincidir amb el començament del curs escolar. Provenint d’un entorn rural, em va colpejar la densitat d’edificis i el ritme de la vida urbana. Vaig ser inscrit en una escola de monges, La Divina Pastora, que ja no existeix. La meva mare, una dona decidida, va fer el possible perquè m’acceptessin, malgrat les dificultats econòmiques. Allí, envoltat de companyes benestants, em vaig sentir un estrany, immers en un món desconegut. La barrera idiomàtica em feia sentir encara més sol, plorant cada dia i desitjant tornar a la meva vida anterior.
La Comunitat com a Font d’Empoderament
La meva vida va començar a canviar a la parròquia de Sant Sebastià, on un mossèn progressista, Manel Font, va ser el catalitzador d’un canvi. Amb ell, el meu germà i jo vam descobrir un espai de trobada per a persones com nosaltres, migrants que buscaven pertinença. Aquell espai va ser fonamental per a l’organització de les primeres associacions veïnals de Nou Barris, donant-nos una plataforma per a l’activisme.
Activisme i Iniciatives Comunitàries
El Centre Social Roquetes va ser el meu primer pas en l’activisme. Amb l’aire de llibertat que s’escampava el 1975, vam crear un espai per a la política i la cultura. Allà, vam connectar amb treballadors de fàbriques com SEAT, aprenent dels seus drets laborals i lluites. La nostra comunitat exigia serveis bàsics com centres de salut i educació, revelant les desigualtats que vivíem en comparació amb els nostres veïns.
Protestes i Lluites per Drets
El 1973, vam organitzar una Olimpíada Popular per reclamar instal·lacions esportives, una acció que va marcar l’inici d’una sèrie de mobilitzacions que van incloure protestes per la cobertura de la ronda de Dalt. Vam reivindicar el dret a viure en condicions dignes, insistint en la necessitat de Centres d’Atenció Primària i altres serveis essencials, lluitant contra l’abandonament institucional.
La Creació de l’Ateneu Popular 9 Barris
La nostra activitat va culminar amb l’ocupació de l’Ateneu Popular 9 Barris el 1977, un acte que va unir a veïns en un esforç per recuperar un espai per a la comunitat. Les assemblees al carrer eren el nostre mètode de treball, i l’Ateneu es va convertir en un centre de trobada per a diversos moviments socials. Ens vam adonar que teníem un poder col·lectiu per fer canvis reals.
Un Espai Cultural i Social
Amb el temps, l’Ateneu va evolucionar en un espai cultural vibrant, acollint artistes i esdeveniments que reflectien les lluites socials. Vam organitzar sopars solidaris, espectacles i activitats que fomentaven la consciència política i la solidaritat entre els treballadors. Va ser un moment d’efervescència que va cridar l’atenció de l’Ajuntament, que volia controlar el que havia crescut de manera autogestionada.
Reflexions sobre el Present i el Futur
Avui, les realitats de Nou Barris són complexes. La passivitat entre la joventut em preocupa, especialment davant la crisi d’habitatge. Les lluites que vam encarar semblen llunyanes, però és essencial que les noves generacions tornin a aixecar la veu. La història de l’Ateneu és un recordatori de la importància de l’activisme i la participació comunitària. En el 2027, celebrarem cinquanta anys, i continuarem defensant un model de gestió ciutadana, compromesos amb la nostra comunitat i la cultura crítica.
