El paper invisible de les cuidadores
Un grup divers de dones, que abasta generacions, es troba al front d’un combat diari per garantir el benestar de persones amb necessitats especials. La majoria són mares de fills amb discapacitats severes, però també hi ha germanes que han assumit el rol de cuidadores. Aquesta xarxa de suport ha decidit organitzar-se, reclamant el reconeixement del seu esforç continu, que no cessa ni en festius ni en dies laborables.
La lluita contra la precarietat
Les necessitats que atenen són variades, però totes comparteixen un pes comú: la insuficiència dels recursos disponibles. Com assenyala Guillermina Sanisidro, membre activa del Sindicat de mares en la diversitat funcional, la seva aspiració principal és poder exercir la seva maternitat sense haver d’assumir múltiples rols, com el de terapeutes o infermeres. ‘Volem ser mares, però ens veiem obligades a fer de tot’, afegeix María José Tavira, que també forma part de l’organització.
Denúncia i activisme
Les dones del sindicat han alçat la seva veu tant a les manifestacions com en les institucions, exigint una corresponsabilitat pública que encara no s’ha materialitzat. La seva participació activa en la vaga del 8 de març és un reflex del seu descontentament, subratllant que l’amor no és suficient per cobrir les necessitats bàsiques.
Una realitat d’invisibilitat
El missatge que volen transmetre és clar: les cures són essencials per sostenir la vida. Malgrat els discursos sobre la importància de les cures que van emergir durant la pandèmia, les dones del sindicat perceben que la realitat no ha canviat substancialment. La seva lluita es centra en obtenir recursos adequats i una atenció justa, tant en el diagnòstic com en els serveis que necessiten els seus fills.
Desafiaments constants
María José destaca que, des del naixement dels seus fills, han hagut de lluitar per accedir a diagnòstics i atencions que sovint són insuficients. ‘Hem de fer front a un sistema que no funciona’, afirma Guillermina, que recalca que moltes mares es veuen obligades a reduir les seves jornades laborals o fins i tot a deixar la feina per poder cuidar dels seus fills.
La falta de recursos i el seu impacte
Amb un sistema de recursos que no respon a les necessitats, les cuidadores es troben atrapades en un cercle viciós de precarietat. ‘Els nostres fills són vistos com una despesa’, lamenta María José, assenyalant que la manca de formació dels treballadors que cuiden dels seus fills afecta negativament la seva salut i benestar.
La realitat de l’exclusió
Les mares del sindicat es troben amb la dura realitat de l’exclusió social i la desatenció institucional. ‘La idea de corresponsabilitat no existeix’, afirma Guillermina, qui observa que moltes dones assumeixen soles la càrrega de les cures, mentre que els homes sovint es desentenen. La seva lluita no és només per les seves famílies, sinó per un canvi estructural en la societat.
Reivindicació de drets
Amb un sistema de serveis socials que no respon a les seves necessitats, les cuidadores reclamen drets fonamentals. ‘El dret a cuidar i ser cuidat ha de ser reconegut’, afirmen, subratllant que les cures no han de recaure exclusivament sobre les dones de la família. La seva demanda és clara: recursos adequats per garantir una vida digna tant per als seus fills com per a elles mateixes.
El futur de les cures
A mesura que avancen en la seva lluita, les mares del sindicat continuen reflexionant sobre el seu paper en la societat. ‘No volem ser només cuidadores; volem poder escollir el nostre camí’, conclou María José. El seu activisme és una crida a la societat per reconèixer i valorar la feina invisible que realitzen, i per exigir un sistema que garanteixi els drets de totes les persones.
