Un viatge inesperat al desert
La primera vegada que vaig adonar-me de la meva pèrdua va ser en un indret inhòspit, envoltat de sorra i sol. El meu telèfon havia decidit rendir-se, deixant-me a la mercè de les dunes. Recordava haver llegit que l’ombra podia ser un bon aliat en situacions extremes, però en aquell moment, el meu cos semblava haver-se convertit en un fantasma, invisible i sense referències.
L’estratègia de supervivència
Desesperat, vaig topar amb els restes d’un camell. Amb una de les seves tíbies, vaig traçar una línia a la sorra, recordant que l’ombra es desplaça de sud a nord quan el sol està en el seu punt més alt. Així, amb la intuïció com a brúixola, vaig començar a caminar, deixant que les estrelles guinessin el meu camí durant la nit, fins que les primeres llums de la civilització van aparèixer a l’horitzó.
Una nova realitat al tornar a la ciutat
Al moment d’arribar a la ciutat, just quan el sol començava a escalfar l’ambient, em vaig adonar que la meva ombra seguia absent. Els altres, però, semblaven estar envoltats d’una aura fosca que els seguia a cada pas. Em vaig apropar a un home que passava, el qual em va informar de l’hora amb una mirada curiosa, mentre el seu gos examinava els meus pantalons, com si volgués confirmar que no era un espectre.
La recerca d’una solució
Amb la determinació de recuperar la meva ombra, em vaig dirigir a la ferreteria local i vaig adquirir un focus de LEDs. Un cop a casa, vaig col·locar-me entre la llum i una paret desproveïda d’objectes, esperant veure la meva silueta. Només vaig poder veure les ombres d’una taula i una cadira, mentre que la meva continuava sent un misteri. La meva recerca d’explicacions a Internet va resultar infructuosa, i fins i tot les respostes d’una intel·ligència artificial em van semblar insatisfactòries.
Acceptar l’absència
Després d’una nit de reflexions i cansament, em vaig despertar amb la sensació que potser la meva ombra havia decidit emprendre un viatge per compte pròpia. Les preguntes sobre la seva desaparició em van portar a considerar si havia de buscar ajuda o simplement acceptar la nova realitat. Després de deliberar, vaig optar per integrar aquesta absència en la meva vida quotidiana. Al cap i a la fi, la majoria de la gent no es qüestiona la seva ombra, i potser viure sense ella no era tan terrible.
El retorn inesperat
Amb el pas dels dies, vaig aprendre a conviure amb aquesta peculiaritat. Hi havia moments que fins i tot oblidava que em faltava alguna cosa. Avui, no obstant això, en un gir del destí similar al de la meva gata que va tornar a casa després d’un llarg temps, la meva ombra ha decidit reapareixer. Vaig adonar-me’n en obrir la porta, quan la llum del matí va projectar-la a la paret del rebedor, com si mai hagués marxat.
