Bales

Avui 1 de març fa 25 anys que va entrar en vigor la Convenció sobre la prohibició de mines antipersones.

Demà 2 de març, farà 50 anys que la dictadura franquista va assassinar Salvador Puig Antich per un crim que – bales perdudes pel mig – mai es va demostrar que fos ell l’autor.

No va importar. Ni importa ara.

Molts van demanar clemència per salvar Puig Antich del garrot.

L’oposició antifranquista d’esquerres (PSOE inclòs) es van posar de perfil i no van voler saber res.

Un PSOE que ha actuat amb hipocresia quan li ha interessat (com ara el cas Ábalos).

Només els ha interessat posar-se la falsa medalla de tenir les mans més netes que ningú.

No és el PSOE, per història, una associació política que s’hagi destacat sempre pel seu tarannà democràtic.

A través de les clavegueres de l’Estat van permetre l’acció dels GAL que van assassinar civils innocents als anys 80.

Tot per salvar la indissoluble unitat de la pàtria.

Amb bales.

Ho sap Maider García – filla de l’última víctima mortal dels GAL – que mai ha obtingut un perdó explícit i sincer de cap govern espanyol.

De bales va la cosa aquesta del bipartidisme entre les dues cares d’una mateixa moneda: el PSOE i PP que mai han deixat d’afavorir pressupostos generals orientats a la indústria armamentística.

Pressupostos que acaben en licitacions, negocis i interessos d’empreses que fabriquen bales i mines, també relacionades amb sucoses comissions i contractes sense cap transparència.

No són els únics.

La Comissió Europea a través de la seva líder Ursula von der Leyen ja ha instat a reforçar l’economia de guerra.

Més armes. Més míssils. Més bombes. Més tancs.

I també més mines com les exportades per Espanya a Israel segons el Centre Delàs d’Estudis per la Pau.

Però sobretot, més bales.

Les que calguin.

Per enterrar en calç viva la sang vessada.

I així amagar la ronya del seu poder.