El PSC busca pactes per sortir del govern en solitari
Fa gairebé un any que es van celebrar les eleccions municipals a Barcelona. Des de llavors, el PSC governa l’ajuntament sense majoria, amb Jaume Collboni com a alcalde. La situació és complicada, ja que no ha aconseguit arribar a acords estables amb cap dels partits que formen el ple municipal. Cada setmana, i de vegades cada dia, s’especula amb la possibilitat d’un pacte, sigui amb un tripartit o amb un bipartit. Però la realitat és que res no canvia i que, de moment, tot i que alguns afirmen que el pacte està fet, es continua com fa vuit mesos: govern en minoria i pressupostos sense aprovar.
Els possibles socis del PSC: de Trias a Colau i ERC
Fins fa una setmana, semblava que el pacte més probable era el que uniria el PSC amb el grup de Xavier Trias, que va ser alcalde de Barcelona entre el 2011 i el 2015. Però dies després, les coses van girar: es va obrir la porta a un possible acord amb Barcelona en Comú, el partit de l’exalcaldessa Ada Colau, i amb Esquerra Republicana de Catalunya, que va perdre el seu líder municipal, Ernest Maragall, que va marxar a formar el seu propi partit. La sortida de Maragall facilita el possible entendiment amb els republicans, ja que tenia una enemistat personal amb els seus antics companys de partit i no pactaria mai amb Collboni, a qui no li reconeixia cap autoritat. Per tant, la seva marxa era imprescindible per poder parlar de pactes.
Els obstacles per a un tripartit: Colau i el seu futur polític
Però Maragall no era l’únic problema per a un possible tripartit: Ada Colau, que va ser alcaldessa de Barcelona fins al maig passat, és un altre obstacle per a Collboni. Els anys que van compartir de govern van ser de molta tensió entre els dos. Colau no li va deixar mai tenir un paper rellevant, només quan faltaven uns mesos per a les eleccions, Collboni va començar a mostrar la seva personalitat, amb el consegüent malestar de Colau, que el volia fora de l’equip de govern. Hi ha un refrany que resumeix molt bé per què no ha de ser: “No servisques a qui va servir, ni demanis a qui va demanar, ni manis a qui va manar”. Tots esperaven que la líder dels comuns deixés l’ajuntament: primer li van proposar ser ministra, després encapçalar la llista a les europees -que estan a prop- i a totes les ofertes va dir que no. Durant uns mesos va estar callada, però ja se sap que Colau no pot estar quieta, li supera. Fins i tot va aprofitar un canvi de look. Ningú no imagina Colau de vicealcaldessa.
Què pretén Colau? Diu que el seu objectiu és fer política municipal. Ningú no se l’emben, és massa ambiciosa. Anar-se’n de Catalunya ho té difícil per un tema personal; retirar-se en un càrrec ben remunerat, tampoc. Es diu que pot acceptar el tripartit per no deixar sols part del seu equip, com Janet Sanz, per exemple, que últimament a les reunions de l’ajuntament es mostra molt alterada, i fins i tot crida més del compte.
El que aspira Colau és anar de cap de llista a les autonòmiques i calcula que qualsevol partit que guanyi les eleccions necessitarà comptar amb un o més partit per governar, i allà hi serà Colau per entrar al govern com a consellera. Aquest és el seu objectiu, segons indiquen. Sabeu que no pot allunyar-se de Barcelona, a més d’un tema personal, perquè ella és el partit. Si se’n va, pot esclatar i passar-li com a Podem. Ho sap, n’és conscient. Cal seguir-hi, al peu del canó, encara que estigui mig espatllat.
El que espera la ciutadania: un govern que governi
Això és el que queda: tripartit o bipartit, i fins a l’últim minut no es pot predir. Ara bé, què és el que espera la ciutadania barcelonina? Un govern que governi, que retorni a Barcelona tota la seva esplendor i lideratge, que parli amb tots els sectors econòmics i busqui complicitats. Amb Colau i els seus nois/es ho aconseguiran? Hi ha seriosos dubtes en molts sectors que van celebrar la pèrdua del govern municipal. Tornar ara no es veu com un progrés, sinó com un retrocés.
