Una performance buida de sentit
Fa uns dies, un grup de 150 organitzacions socials (amb el suport de diversos personatges mediàtics de la colla) van fer una curiosa escenificació a les escales de la plaça del Rei de Barcelona per denunciar la persecució de la protesta, a propòsit del cas Tsunami. Segur que molts lectors recorden la imatge i comprenen que a mi se’m fes difícil aguantar el riure en veure-hi algunes cares conegudes de Planeta o can Godó, empreses que havien estigmatitzat la pirotècnia d’aquest moviment mentre celebraven una forma de violència estructural molt més salvatge, com ara l’article 155 i la repressió posterior als fets del 2017. Jo mai no m’he manifestat pel dret de gresca i lliure expressió, entre altres coses perquè el practico a cada article, escrivint el que em ve de gust i el que em dicta el cor; però cal tenir poca dignitat per fer la guitza als espanyols mentre poses cara de sant.
Una secta que s’hauria d’amagar
No crec en l’existència d’ànimes moralment pures i sempre he desconfiat dels virtuosos angèlics, però diria que si alguna secta hauria d’amagar-se quan es parla del Tsunami és precisament la periodística. Els informadors catalans han mostrat una indiferència absoluta per descobrir qui eren els membres de l’estat major (sí, ho escric en minúscula) que van enviar els nostres joves a partir-se la cara a l’aeroport mentre ells eren ben conscients que l’únic que hi farien era rebre garrotades de la bòfia. Es podria al·legar que els plomaires nostrats no volien comprometre la repressió judicial de cap particular, però aquesta total falta de crítica als artífexs del Tsunami ha romàs intacta quan s’ha sabut que la justícia n’acabaria indultant els capdavanters; de fet, ningú no ha explicat com aquests viuen la mar de tranquils mentre algun peó ingenu de l’invent ja ha fet les maletes cap a Suïssa.
Una comèdia que beneficia Pedro Sánchez
També té certa gràcia veure tants companys manifestant-se contra la repressió judicial espanyola en un acte que —com entendria fins i tot un nen de parvulari— compra fil per randa el relat de Pedro Sánchez; a saber, que Espanya és un estat magnànim i que l’únic impediment per vendre’l com a enterament democràtic és eliminar togues un pèl fatxes. Que Jordi Évole o Andreu Buenafuente s’afegeixin a la croada per tornar a pacificar Catalunya a còpia d’esterilitzar l’independentisme i eixamplar-ne la base (bàsicament, perquè el PSC torni a governar la Generalitat) és ben normal: però que individus amb certa neurona independentista es prestin a fer aquesta comèdia és per tancar la paradeta i deixar-ho estar. Tanta misèria s’entén quan es comprova que la idea en qüestió partia d’Òmnium i de l’ANC, dues entitats que havien nascut amb uns objectius ben allunyats de fer la bugada al PSOE.
Unes pamemes que m’importen poc
A mi em provoca una alegria oceànica escoltar Laura Rosel manifestant-se pel dret de protesta i blablablà, quan l’antiga presentadora d’El matí de Catalunya Ràdio va doblegar-se a la censura absoluta de la partitocràcia processista amb el moviment de Primàries; ja no diguem contemplar el rostre marmori de Mònica Terribas, amb aquell aire de transcendència tan semblant a l’amazona espitrada d’en Delacroix, una senyora que ha dut al límit aquella bipolaritat existencial inventada per l’inefable Joan Gaspar (qui, en idèntic cos i ment, incorporava la possibilitat d’ésser vispresident del Barça i també “l’amic Joan”), però en versió indepe quan visita la seu d’Òmnium Cultural i de la Tercera Via quan té les natges a Mediapro. D’en Basté no en parlaré gaire, perquè en Jordi ja sap que me l’estimo molt, i també cal dir que amb la cara que fotia ja pagava. Sort que l’acte devia durar poca estona.
A mi totes aquestes pamemes m’importen més aviat poc, perquè formen part d’unes escorrialles que moriran per si soles. Però em saben greu pels conciutadans de bona fe que encara confien en l’ANC i Òmnium, unes entitats que havien mostrat reticències ben raonables contra l’amnistia (i feien bé, perquè l’estratègia correcta, com havia promès Carles Puigdemont, era aconseguir que la justícia europea declarés la nul·litat del judici del procés, per així fotre un bon cop de falç a la judicatura espanyola) i que han acabat esdevenint un mirall delirant dels nostres partits polític. Per deformació professional, crec en la racionalitat intrínseca de l’ésser humà, i em costa molt acceptar que els socis d’aquestes entitats se sentin còmodes veient l’enèsim acte d’eixamplar la base que només ajuda a l’establiment de l’espanyolisme a Catalunya. Que cadascú foti el que vulgui, però jo d’ells m’estalviaria la quota d’aquestes guinguetes i me la gastaria en una plataforma.
I vosaltres, periodistes catalans?
Dit això, periodistes catalans: què en sabeu, del Tsunami? Us escolto.
