Introducció
En un país sovint enfrontat entre el sentiment i la metafísica, apliquem la lògica. L’any 2017, més de dos milions de ciutadans van votar a favor del referèndum de l’1-O. Posteriorment, en les eleccions convocades per Rajoy el 21-D, més de dos milions de persones van optar per opcions independentistes. A les eleccions del passat 12-M, el vot independentista va sumar més d’un milió de vots. En tan sols set anys, la partitocràcia independentista ha passat de prometre compromís amb la sobirania del Parlament a organitzar i aplicar els resultats d’un referèndum vinculant, tot i perdre suport i representació al Parlament de Catalunya. Tot i això, aquests partits consideren que aquesta situació no té res a veure amb la seva pròpia acció política.
Responsabilitat i excuses
Des de l’any 2017, els nostres partits i els seus líders sempre troben excuses per justificar la manca de resultats. Sigui un robatori de coure a Rodalies o els efectes màgics de l’Esperit Sant, sempre troben una manera de culpar els altres. Fins ara, només Pere Aragonès ha dimitit, però la resta dels líders continuen sense assumir cap responsabilitat. Aquests partits no semblen preocupar-se pels centenars de milers d’independentistes desenganyats, els referèndums que no porten a res o les campanyes electorals que acaben en res. Tot el que importa per a ells és la seva pròpia supervivència política.
Els líders i les seves pèrdues
Els líders independentistes han perdut suport electoral en els últims anys. Carles Puigdemont, per exemple, ha perdut més de 270.000 vots des de l’any 2017 i ha quedat en segon lloc en les dues últimes eleccions. Oriol Junqueras, per la seva banda, ha perdut més de 500.000 vots. Tot i això, aquests líders continuen en els seus càrrecs i no semblen disposats a assumir cap responsabilitat pels resultats electorals.
La pressió sobre el govern central
Amb la pèrdua de majoria al Parlament i la victòria de Salvador Illa, els partits independentistes tenen menys influència al Congrés i sobre Pedro Sánchez. A més, el PSOE és el partit que gestiona l’amnistia, no el PSC. Això significa que els partits catalans han perdut pes polític i no poden exercir tanta pressió sobre el govern central com abans.
El futur de Catalunya
Malgrat tot, la independència continua sent un objectiu per a molts electors catalans. No obstant això, consideren que l’actual sistema de partits no és l’adequat per aconseguir-ho. És important entendre els errors del passat abans d’emprendre una nova aventura. L’abstencionisme encara és una força potent i difícil de controlar. Ara comença una nova etapa política a Catalunya, i si hem sobreviscut a altres èpoques complicades, també superarem aquesta.
Conclusió
La realitat política a Catalunya és complexa i en constant evolució. Els resultats electorals mostren canvis significatius en el suport als partits independentistes. Tot i això, el futur de Catalunya encara és incert i depèn de com els diferents actors polítics i socials afrontin els reptes que se’ls presenten. Caldrà estar atents als propers esdeveniments i veure com es desenvolupa la situació.
