Com a escolà, vaig poder gaudir de vivències que segurament no hauria tingut d’altra forma.
Un casament al Palau Falguera
Un dia, Mn. Joan ens va trucar al Toni Peñalver, un altre escolà de la meva quinta, i a mi per dir-nos que havíem de fer d’escolans al Palau Falguera. Es casava un fill del Marqués, que crec que es deia Cabeza de Vaca de cognom.
Vàrem fer una prova general de la cerimònia nupcial amb la senyora Marquesa i ens va indicar que havíem de portar sabates negres de xarol i guants blancs, que ella mateixa va pagar i les senyoretes Marquet ens van lliurar unes albes blanques noves i unes capelines vermelles amb el voral de pell blanca.
El celebrant va ser l’Arquebisbe de Barcelona, Dr. Modrego. El Palau estava adornat amb flors blanques per tot arreu. Com que la capella del Palau era molt petita, van muntar un tendal que cobria tota la terrassa per als convidats, amb cadires daurades i encoixinades com si fos una pel·lícula de la França de Lluís XIV. Dins la capella, entre l’altar, els rams de flors, els reclinatoris i els setials dels nuvis i de l’Arquebisbe, només hi havia uns pocs parents i testimonis, la resta seguia la cerimònia fora a les terrasses.
En acabar, ens van convidar a brioixos de pernil dolç i pastes. Pel que sembla, el Toni i jo vàrem fer una bona feina, ja que Mn. Joan i les senyoretes Marquet ens van elogiar.
Un estiu a la Torre dels Rosers
Un altre lloc on vaig passar bons moments va ser la Torre dels Rosers. I també hi vaig anar amb el meu amic Toni Peñalver.
Els propietaris de la Torre dels Rosers eren la família Carreres Valentó, propietaris de “Calcetines Punto Blanco”. Cada any venien a passar els mesos d’estiu a la seva finca i estaven interessats en trobar “nens de confiança” per anar a jugar per les tardes amb el seu fill petit, l’Ignasi. Els porters, els pares del Joan Ferrer casat amb la Rosa Fontanet, li van dir al meu amic i company Toni (la seva tia treballava a la pastisseria de Cal Fontanet) i Mn. Joan me’l va dir a mi. Sembla que ens havien vist fent d’escolans, ja que eren una família de missa diària. La senyora, la tia i una minyona venien a comprar a la botiga de casa.
I així ens teniu cap a jugar a la Torre dels Rosers. Recordo un jardí romàntic de finals del segle XIX, amb un llac i una vegetació exuberant, molts rosers, i grans arbustos d’hortènsies, arbres amb desmais sobre el llac. Unes roques artificials fent coves que conduïen a unes escales que pujaven al llac, com les que hi havia abans al parc Nadal, i es baixava per unes altres escales que tornaven a les coves, on nosaltres ens amagàvem tot jugant. I nosaltres feliços de la vida!
Escolans en altres esglésies
De vegades, també fèiem d’escolans en altres esglésies que no eren la Parròquia. Quan arribava la festa de la Mare de Déu de la Mercè, fèiem d’escolans a la capella de les Monges Mercedàries i pujàvem dalt del cambril.
Per la Mare de Déu del Carme, fèiem d’escolans a les Monges Carmelites que també se les anomenava “les Vetlladores” ja que per la nit anaven a vetllar persones que estaven a punt de morir. En acabar la missa, ens donaven berenar al pati que hi havia al costat de la capella. Com que a la capella s’hi entrava pel carrer Josep María de Molina, suposo que era el pati que encara hi ha.
I per Santa Anna, anàvem a la capella que hi havia a la Torreblanca, propietat dels Marquesos de Monistrol, i que avui ja no hi és. Hi fèiem d’escolans a la missa del matí i per la tarda, hi havia xocolatada per a tota la canalla. Era l’únic dia de l’any que es podia entrar a la capella i als jardins de la finca.
Notes a peu de pàgina:
Estiuejar a Sant Feliu: des de finals del segle XIX fins ben entrats els anys cinquanta del segle passat, a la nostra ciutat venien industrials i propietaris de Barcelona a estiuejar, aprofitant la proximitat. En el relat, la família Carreres a la Torre del Roser, però n’hi va haver moltes més, com s’ha recollit al Fet a Sant Feliu. La família Sayrach a la desapareguda Torre dels Dimonis, on ara hi ha el Complex i l’aparcament de la Rambla. Els marquesos de Monistrol al seu Palau de la Torreblanca, ja desaparegut i que se situava on ara hi ha el laberint del Parc de la Torreblanca. La família Fargas (la coneguda pastisseria de Barcelona) a la torre Pins d’Or, al carrer de les Roses, on ara hi ha el Centre de Salut Mental de les Germanes Hospitalàries. La família Vilallonga, propietaris del Palau Falguera, també hi estiuejava de forma habitual.
Cambril: és una petita estança que hi ha darrere l’altar, una mica elevada i amb una imatge que el presideix i que rep la veneració dels feligresos.
