El retorn de Llach al Palau de la Música el 1974
Lluís Llach (Girona, 1948) va tornar a cantar al Palau de la Música de Barcelona el 2 de febrer de 1974, després de quatre anys sense poder-ho fer per la prohibició del règim franquista. El cantautor residia a París, on s’havia exiliat per escapar de la repressió. Aquella nit va presentar el seu nou disc, I si canto trist, que contenia la cançó homònima dedicada a Salvador Puig Antich, el jove anarquista que havia estat condemnat a mort per un consell de guerra vint dies abans. La cançó de Llach era un homenatge i una denúncia alhora, que reflectia el dolor i la indignació que sentia davant la imminent execució de Puig Antich. Les dues notes de guitarra que iniciaven la cançó semblaven un rellotge que comptava els segons que li quedaven de vida. Un mes més tard, el 2 de març, el garrot vil acabaria amb la vida de Puig Antich a la presó Model de Barcelona. Cinquanta anys després, Llach recorda aquell episodi com un dels més tràgics i vergonyosos de la història recent de Catalunya.
La solitud de Puig Antich i la indiferència dels partits i sindicats
Llach reconeix que la mort de Puig Antich el va impactar profundament, perquè va coincidir amb un moment en què semblava que el franquisme s’estava enfonsant i que s’obria una possibilitat de canvi. Però el dictador va voler demostrar que encara tenia poder i va ordenar la mort d’un jove que lluitava per un país i un món millors. Llach critica que la societat catalana organitzada no va reaccionar com calia davant l’assassinat de Puig Antich, i que només uns pocs sectors marginals o radicals van mostrar el seu suport i solidaritat. També lamenta que els partits i sindicats que podien negociar amb l’Estat espanyol van mirar cap a una altra banda i van deixar morir Puig Antich entre petites protestes i actes religiosos. Diu que l’anarquisme era una força que feia por tant a la dreta com a l’esquerra, i que va ser molt perseguida durant la Transició. En canvi, afirma que fora de l’Estat espanyol hi va haver una major repercussió i que fins i tot el Papa va demanar clemència per Puig Antich, gràcies a la intervenció de capellans progressistes que volien trencar amb el sistema franquista.
La composició de la cançó I si canto trist
Llach explica que quan es va assabentar de la detenció, el judici i la condemna de Puig Antich, va sentir la necessitat de fer una cançó que expressés el que sentia. Diu que primer li va sortir la música, amb el piano, i que plorava mentre la tocava. Després va escriure la lletra, que no era personal sinó col·lectiva, i que intentava transformar la misèria en potència creativa. Diu que no volia ignorar la realitat, que era una dictadura, i que volia animar la gent a tirar endavant malgrat la por. La cançó no era només per Puig Antich, sinó per tots els que patien la repressió del franquisme. Llach diu que no era un bon poeta, i que li va costar posar les paraules a la música, però que la veritable força era la salvatge, la dels fantasmes interiors de ràbia i indignació. Diu que mai no es va emocionar damunt d’un escenari, però que plorava sol a casa seva amb el piano.
La vigència de Puig Antich com a símbol de la lluita catalana
Llach destaca que la història de Puig Antich ha quedat gravada i ha perdurat en la memòria col·lectiva, i que avui és un símbol assumit per tota la col·lectivitat catalana. Diu que això és molt important i simbòlic, perquè ens connecta amb el passat més socialment creatiu de la societat catalana, que és l’anarcosindicalisme dels anys 20-30. Diu que aquest moviment va ser preocupat per la cultura, per fer ateneus, per parlar esperanto, sense renunciar a la pròpia llengua, per entendre’s amb la gent, i que va coincidir amb l’Escola del Mar, l’educació, la medicina catalana, que vivien una època d’or. Diu que aquesta part de la nostra història sovint s’ha volgut oblidar, i que el que hem de fer és recuperar-la, digerir-la i aprendre’n moltes coses. Llach compara la situació actual amb la d’aquell moment, i diu que ara ens trobem que la democràcia espanyola vol fer a Catalunya el mateix que feia amb una dictadura, i que nosaltres intentem un alliberament nacional en un moment en què tota Europa va cap al feixisme. Diu que és molt difícil, però que tenim molta força, que mai la ciutadania catalana havia fet un exercici de consciència de la seva força, com la de l’1 d’octubre i el 27 d’octubre. Diu que hem de tenir la visió històrica de preparar-nos contínuament per a l’embat, amb preparació i constància, i no amb resignació. Diu que l’independentisme institucional és un desgavell, i que la desunió i les enveges són un escarni a la nostra pròpia història. Diu que confia en el president Carles Puigdemont, però que li demana que no abarateixi el seu rol a l’exili, i que només accepti l’amnistia si és de veritat. Diu que no tornarà a participar en la primera línia política, perquè hi ha molta feina a fer fora, i perquè el Parlament de Catalunya és un estament vell que hauria de canviar molt. Diu que el primer que necessitem és una llei electoral, que és la perversió de tota la classe política, i que ha convertit els partits en empreses de col·locació.
