La figura de Rigol
Quim Dorca, un home d’empresa i aquells liberals per convicció a qui és bo parar atenció, distingia dos tipus de condol. Així, recomanava el respectuós «al cel sigui», pels homes bons, i pels que no ho són tant, «Déu ho hagi perdonat». Sense cap dubte, a Rigol és dels primers. L’expresident del Parlament, home de creença cristiana i compromès amb el catalanisme tradicional de la clandestinitat franquista, ha mort deixant un llegat de política serena i, sobretot, humanista. Sí, Rigol practicava i, fins i tot, tenia un reglament propi, de com i quan cal parar atenció. Lluny de l’estridència i l’imbuit d’una disciplina gairebé calvinista.
Un polític respectat
Rigol sempre deia, amb un humor discret, que com a president de la cambra havia de quedar bé amb l’oposició, perquè «amb els seus» ja ho estava malament. Tot i que mostrava un respecte reverencial i vital pel president Jordi Pujol. Personalment, a Rigol li agraeixo que fos dels polítics que sempre agafava el telèfon. Una disposició a anys llum de molts diputats que ara s’omplen la boca de sobirania i han de demanar permís a un treballador del partit per conversar amb un periodista. Sense fer escarafalls, creia en la sobirania del parlament, dels diputats i de les institucions.
Una segona joventut política
El seu tarannà, envoltava les explicacions amb una oratòria marcada per una veu profunda i concloent, va ajudar a dur a terme la consulta del 9-N. Va ser l’home elegit per coordinar el Pacte Nacional pel dret a decidir, consolidant una imatge d’unitat democràtica tan encomiable com efectiva. Aquella disposició li va atorgar una segona joventut política. Rigol, home respectadíssim, va guanyar la batalla mediàtica i ideològica a Josep Antoni Duran i Lleida, a qui, fins aquell moment, no havia discutit cap ordre més enllà d’alguna íntima discrepància. Va ser el líder de la revolta del consell nacional d’Unió del 2015 a l’Hospitalet del Llobregat que portaria a la fundació de Demòcrates, formació que després va abandonar.
Un llegat polític
Amb Rigol se’n va una manera viva de fer política. La política del formalisme i els principis, de la ideologia i la formació, del criteri i el respecte, d’un compromís que transcendeix a la seva vida. Un dels seus escrits remarcava que la política és intentar que, a través del sentit de cultura, de sentit de llengua, de sentit de consciència històrica, de sentit de participar en un mateix territori, «siguem capaços d’obrir-nos els uns als altres i d’acollir els qui vénen aquí i no són com nosaltres». Rigol sempre demanava als polítics “no perdre la dimensió de país”. Sentit cívic, responsabilitat i cohesió com a poble. Aquest és el llegat que esperem que Rigol no s’endugui al cel. Descanseu en pau, president.
