Un comiat multitudinari a Barcelona
El 27 de desembre de 1933, la Casa dels Canonges es va convertir en l’escenari d’un dels funerals més impressionants de la història catalana. A les 12:00 hores, el seguici fúnebre del president Francesc Macià va emprendre el seu camí, superant l’oposició del bisbe Irurita, que inicialment es negava a oficiar la missa. Finalment, el cardenal Vidal i Barraquer va assegurar que el funeral tingués la solemnitat que mereixia.
L’impacte de la convocatòria
Milions de ciutadans van convergir a Barcelona en honor al president, amb mitjans de transport que arribaven des de cada racó del país. Les xifres són aclaparadores: durant el recorregut cap al cementiri de Montjuïc, es van reunir al voltant d’un milió de persones, una xifra que representava un 36% de la població catalana. La premsa de l’època va ressaltar l’impacte d’aquesta manifestació de dol, un esdeveniment sense precedents.
Una unitat que amagava tensions
La magnitud d’aquesta congregació de dol posava de manifest la figura mítica de Macià, reconegut per la seva contribució al restabliment de l’autogovern de Catalunya. Tanmateix, sota aquesta capa d’unitat, s’escampaven tensions que s’anaven acumulant en l’estructura política del país.
Les conseqüències de la seva mort
L’absència del president Macià deixava un buit que aviat es faria sentir. Segons el reglament de la Generalitat, el president del Parlament hauria de prendre el relleu, i així va ser com Lluís Companys, un federalista, es va fer càrrec del govern. Això va desencadenar un canvi en les dinàmiques de poder, amb una progressiva marginació dels seguidors de Macià.
Un escenari polític en tensió
La divisió interna del partit va culminar en els Fets del Sis d’Octubre de 1934, un episodi marcat per l’errada estratègica de Companys, que va intentar recuperar la proclamació de Macià en un moment de profunda crisi. La seva decisió va revelar una falta de coordinació amb el sector independentista, que es veia empès a la clandestinitat.
Afrontant la guerra civil
Amb l’esclat de la Guerra Civil, Companys va cometre un segon error al formar el Comitè de Milícies Antifeixistes, excloent els independentistes de la seva estructura. Això va resultar en una situació caòtica, amb una falta de control que va permetre que elements radicals assumissin funcions de poder.
L’últim intent de salvament
El novembre de 1938, quan les forces franquistes s’apropaven, alguns membres d’Estat Català van proposar una zona desmilitaritzada per protegir els refugiats republicans. No obstant això, Companys rebutjava aquesta iniciativa, creient que la República encara podia guanyar. Aquesta decisió va evidenciar un distanciament de la visió pragmàtica de Macià.
La dualitat d’Esquerra Republicana
Macià i Companys simbolitzen dues visions oposades dins d’Esquerra Republicana, amb ambdós buscant un futur de llibertat però amb enfocaments divergents. Aquesta tensió ha perdurat al llarg de la història del partit, creant un escenari de conflicte intern que encara ressona en l’actualitat.
Una pregunta sense resposta
La història es pregunta si hi ha algú capaç de liderar el país amb la determinació necessària per establir un nou rumb. La figura de Macià i la seva visió de Catalunya independent continuen sent un referent, mentre que el llegat de Companys ens recorda les complexitats d’un moment històric que va marcar un abans i un després.
