El passat dimarts, el Congrés dels Diputats va aprovar la reforma de l’article 49 de la Constitució, que estableix que, a partir d’ara, la forma de referir-se al grup de persones amb discapacitat, diversitat funcional o altres denominacions semblants, passarà de persones amb discapacitat a persones amb diversitat funcional. El terme, de fet, sembla una mica més respectuós. I quaranta-cinc anys després d’haver aprovat la Constitució, no podem fer altra cosa que celebrar aquest canvi en la nomenclatura de l’etiqueta.
Què implica aquest canvi per al grup en qüestió?
Però, si anem una mica més enllà de la superfície, què suposa realment aquest canvi per al grup en qüestió? Es va adoptar alguna mesura addicional? M’agradaria pensar que els diputats i les diputades coneixen la realitat del sector social del qual parlen: 70% d’atur, superior al 80% en els casos de malalties mentals, i pujant fins al 95% per a les persones amb Síndrome de Down.
La doble discriminació de les dones amb diversitat funcional
Les dones amb diversitat funcional tenen un doble hàndicap vital: més possibilitats de patir assetjament laboral, sexual i maltractament en el si de la parella. Com a exemple, l’any 2018, el 20% de les dones assassinades per violència de gènere, tenien algun tipus de diversitat funcional acreditada. I és que, segons un estudi del Parlament Europeu, les dones amb diversitat funcional tenen un risc quatre vegades major de rebre violència de gènere, que la resta de població femenina.
La importància del llenguatge i la realitat
No seré jo qui negui la importància del llenguatge, o l’ús de paraules adequades i precises per a descriure i definir el més acuradament possible. Ni el seu possible potencial per a iniciar transformacions de realitats. Ara bé, quan ens trobem davant una situació tan escandalosament inacceptable, envoltada d’hipocresia, màrqueting i mentides, veure que es tracta el dit canvi de nom com a quelcom rellevant i amb impacte real, resulta entre còmic, trist i enganyós pel conjunt de la societat, però especialment pel grup afectat.
Un exemple vergonyós: l’exdiputat Echenique
Com a anècdota vergonyosa, recordar que a l’exdiputat Pablo Echenique, que va ser elegit a la cambra la legislatura passada, no se li va adaptar en cap moment el seu seient, perquè pogués ocupar-lo dignament amb la seva cadira de rodes. És a dir, el Congrés no va donar exemple, quan va tenir l’oportunitat quant a inclusió, normalitat, ni accessibilitat com pretenia, suposadament, dimarts passat. I d’això fa dos dies. Llavors, què es va votar exactament al Congrés?
