Història de tensions internes
Espanya ha viscut tradicionalment en un entorn de tensions internes, on sovint s’han barrejat el pronunciamiento, la insurrección i, en ocasions molt concretes i costoses, la revolució. En 1939 es va cercar assegurar una pau eterna eliminant la dissidencia amb execucions, exilis i altres mesures repressives. Aquesta estratègia va tenir un cert èxit, però no va ser completament efectiva.
L’ascens del neofalangisme
El franquisme va demostrar no ser prou poderós per mantenir una repressió constant i dura, mentre que l’oposició no tenia la força suficient per derrocar el règim i eliminar tota una elit feixista. Aquesta situació va conduir a la transacció, un pacte basat en la debilitat mútua que finalment va reforçar el neofalangisme en l’àmbit social, econòmic i polític. Després d’uns anys inicials d’adaptació per part dels que es van escapar de la purga, aquesta dinàmica va accelerar-se a partir de 1993, consolidant-se l’any 2000. Espanya tornava a tenir un enemic interior, segons la seva percepció, prou feble per servir de boc expiatori de les deficiències del sistema.
La catalanofòbia com a aglutinant
Res cohesiona més a Espanya que tenir als catalans, o allò català, com a blanc dels seus atacs. Aquest enemic interior resulta essencial per a la cohesió interna del país i per satisfer un cert autoescombrisme nacional. Tant la dreta com l’esquerra espanyola troben en la catalanofòbia una eina útil. Mentre uns clamen per ‘Santiago y cierra España’, els altres busquen diluir la diversitat cultural amb provincianismes, afectant la llengua, les institucions, les costums i el dret.
El conflicte actual
L’època actual no és diferent. Espanya sembla estar satisfeta de tenir els catalans com a adversaris perfectes. Per uns, aquesta oposició alimenta un sentiment de catalanofòbia inherent al nacionalisme espanyol, excloent de mena. Per altres, permet modular la força de l’Estat a través de la repressió i, com deia La Trinca, pacificar el poble amb promeses buides.
Amnistia i justícia
L’aplicació de l’amnistia evidencia aquesta situació. Excepte honroses excepcions com la jutgessa del jutjat d’instrucció 18 de Barcelona o la postura de la Fiscalia General de l’Estat, resulta lamentable que alguns magistrats es plantegin portar casos concrets a la justícia europea o al Tribunal Constitucional mentre que els 46 policies han estat amnistiats sense dubte i de forma ràpida. Aquesta disparitat en el tractament de l’independentisme i els seus representants demostra que la mentalitat repressiva del 39 segueix present. Ara, la vigència d’aquesta síndrome es manifesta amb catalans sota el focus, deixant de banda altres grups que abans eren objecte de persecució.
En definitiva, Espanya manté la seva necessitat de trobar un element intern discordant que la cohesioni, i aquest paper sembla haver recaigut en els catalans, perpetuant així una dinàmica històrica de tensions internes no resoltes.
