La connexió entre Blanco i Catalunya
L’escriptor uruguaià Sergio Blanco ha establert un vincle molt especial amb Catalunya, i Girona ocupa un lloc destacat en aquesta relació. La seva recent presentació de ‘Tierra’ a El Canal de Salt marca la seva setena aparició al festival Temporada Alta. ‘Per a mi, la tardor comença quan arribo a Salt’, va compartir Blanco durant el debat que va seguir a la funció.
La singularitat de ‘Tierra’
‘Tierra’ no és només una obra, sinó una reflexió profunda sobre la pèrdua i l’impacte dels mestres en les nostres vides. Inspirada en la mort de la mare de l’autor, el 2022, l’obra es distingeix per la seva capacitat de fusionar la investigació personal amb un ritual emocional. Blanco evita el sentimentalisme gratuït i, en lloc d’això, presenta un homenatge genuí a la seva mare, Liliana Ayestarán, qui va ser professora de literatura.
Un retrat a través dels testimonis
La narrativa es construeix mitjançant les veus de dos exalumnes i una treballadora de l’institut, aportant una perspectiva rica i matisada sobre la influència de Liliana. A través de les seves experiències, el públic pot veure com les empremtes de la seva ensenyança perduren.
Un teatre que desafia la percepció
Blanco utilitza una combinació de realitat, ficció i artifici per explorar els límits del teatre. L’obra comença amb ‘Bad Guy’ de Billie Eilish, un detall que desconcerta l’audiència i crea una atmosfera única. El gimnàs de l’institut es converteix en l’escenari on es desenrotlla la trama, i l’objecte central —el dietari de la mare— esdevé un element simbòlic que desafia la nostra comprensió del que és real.
Personatges amb profunditat
Els personatges que habiten ‘Tierra’ són meticulosament construïts. Cada un d’ells té una relació única amb la mare de l’autor, des de la perspectiva de l’exalumna fins a la netejadora. A través d’aquests vincles, es revela la figura de Liliana com una educadora i una influència perdurable.
L’art de recordar i el ritual del dol
L’obra, amb el seu ritornell cerebral, evita l’emoció desbordant i opta per un enfocament més subtil. Les escenes de dol i memòria es presenten amb una cura meticulosa, on cada acció té un significat profund. Les converses sobre la neteja de tombes i la cura dels objectes revelen una sensibilitat poètica que ressona amb el públic.
Reflexions sobre la pèrdua
Un dels moments més potents de l’obra és quan Soledad Frugone reflexiona sobre la paradoxa de buscar els desapareguts. Aquesta idea de retornar a la terra amb dignitat es converteix en un fil conductor que uneix els diferents testimonis i experiències.
Un final que invita a la reflexió
Tot i que l’obra pot semblar llarga i amb un ritornell contingut, és precisament en els moments on la línia entre realitat i ficció es desdibuixa que es revelen les veritats més belles. Les llàgrimes, tant de mentida com de veritat, són un recordatori de la grandesa del teatre. En el debat posterior, Blanco va citar Sant Agustí, recordant-nos que les paraules són l’eina per connectar amb els que ja no hi són.
Amb cada nova visita, Blanco reafirma la seva connexió amb Catalunya, deixant entreveure que, amb el seu art, ha trobat una segona llar en aquesta terra.
