Una missió fonamental
Tenim aquesta missió de la qual parla ja sant Pau i que sovint oblídem com un carisma fonamental en la nostra vida cristiana. **Consolar com nosaltres som consolats**.
Un cridat a viure-ho
Fa uns dies que, per diferents circumstàncies que visc al meu voltant i amb les persones que estimo, em sento cridada d’alguna manera molt punyent a viure-ho. La vida de les persones que m’envolten està plena de maldecaps, d’entrebancs, de dolor. Els meus patiments –provinents de l’edat, la vida, les mancances normals o “disminucions“ com diria Teilhard de Chardin- els trobo força irrellevants comparats amb altres. O, el mateix fet de viure’ls amb Jesús i per Jesús fa que no siguin per a mi tan feixugues.
El consol que fa suportables les dificultats
Sovint -i jo diria que gairebé sempre- l’única cosa que podem fer és estar al costat de la gent, estimar, acompanyar i, si és possible, **consolar amb el consol que som consolats nosaltres**. Es tracta d’un consol que no soluciona ni millora les coses, però les fa suportables a la llum de la fe i els dona un to fins i tot lluminós que va enriquint-nos sense que siguem conscients d’allò que es va produint en nosaltres, tot acceptant amb fe i amb confiança el que la vida comporta sense que puguem fer res per evitar-ho.
La importància de la presència
És el poder que tenen alguns gestos tan senzills i aparentment poc rellevants com seure al costat d’aquella persona que pateix, escoltar-la, abraçar-la si convé, incorporar el seu dolor a la teva vida, sense necessitat de donar explicacions ni consells… només “amb la presència i la figura” que acaroni l’ànima del que ho està passant malament.
Ser humanista i cristià
Tots ho necessitem en un moment determinat de la nostra vida i potser molt més aquells que pensen que no ho necessiten i que poden sortir-se per si mateixos de les circumstàncies més doloroses i punyents. Jo em repeteixo a mi mateixa molt sovint que es pot ser humanista sense ser cristià, però mai es podrà ser veritablement cristià sense ser humanista. Per això visc i tinc sempre davant els meus ulls a la meva habitació, davant la taula on treballo, aquelles paraules de la Gaudium et spes del meu estimat Concili Vaticà II que vaig viure molt de prop en la meva joventut: “Els goigs i les esperances, les tristeses i les angoixes dels homes del nostre temps, sobretot dels pobres i de quants sofreixen, són alhora goigs i esperances, tristeses i angoixes dels deixebles del Crist. Res no hi ha veritablement humà que no trobi ressò en el seu cor” (GS 1).
