Estimats docents,
en un moment en què, desgraciadament, hi ha una tendència tan marcada a la interferència, des de diferents àmbits, en la vostra tasca, crec que cal una reflexió sobre el marc moral en què s’ha de realitzar. La professió d’educador és massa noble, massa apassionant i massa rellevant perquè certes interferències es puguin tolerar. I també ho és massa perquè no ens exigim a fer una reflexió sobre quins són els valors que han de dirigir l’activitat educativa. En la tasca dels docents tothom hi vol participar: per començar, les autoritats públiques, que, almenys en principi, la planifiquen. També hi volen participar els pares i les mares, sovint amb poc criteri i de vegades sense cap fonament. Hi participen, constantment, els polítics. I els jutges. I qualsevol qui s’hi acosti, per la banda que sigui.
Tot això limita extraordinàriament, de vegades de manera determinant, la feina dels educadors. I els professionals de l’Educació, empesos per tantes forces que intenten actuar sobre el sistema educatiu, sovint es comporten com “canyes mogudes pel vent”, imitant la feliç expressió del poeta Josep Carner.
La necessitat d’una ètica per als educadors
Això passa, en part, perquè no existeix una ètica clara que fonamenti la feina dels educadors. Com la tenen, per exemple, els metges. Recordem algunes de les coses que diu el Compromís Hipocràtic, que, des d’Hipòcrates, guia l’activitat dels professionals de la Medicina. Per exemple, “establiré el règim dels malalts del mode que els sigui més adequat, segons les meves capacitats i el meu coneixement, evitant tot mal i injustícia”. El metge, doncs, ha de fer sempre allò que consideri millor per al malalt, i ho ha de fer prevaldre, segons el seu enteniment, fins i tot quan xoqui amb allò que estableixin les autoritats públiques o quan no s’avengui amb allò que diguin, posem per cas, els familiars del pacient. L’enteniment del metge, a partir dels seus coneixements de Medicina, és al capdamunt, a l’hora d’enfrontar-se amb la curació d’una persona.
Un parell de paràgrafs més endavant, en el mateix Compromís Hipocràtic, hi llegim: “Quan entri a casa no portaré un altre propòsit que el bé i la salut dels malalts”. És a dir, deixaré tot el soroll ambient per centrar-me en allò que és fonamental, en allò que constitueix l’essència de la meva professió. Per això, “la meva vida la passaré i exerciré la meva professió amb innocència i puresa”.
Desafortunadament, els educadors no compten amb res semblant al Compromís Hipocràtic com a guia per a la seva professió. Però crec que, especialment en aquesta etapa que ara mateix transcorre, resultaria del tot necessari. Estem en plena discussió sobre si els pares i les mares han de poder o no determinar l’educació dels seus fills, en qüestions com ara l’educació sexual, l’educació en la igualtat de gènere, determinades activitats extraescolars, o fins i tot en el fet de preservar-los de teories demostrades científicament (com ara l’evolució de les espècies -davant el creacionisme- o l’escalfament global -davant els negacionistes del canvi climàtic). L’extrema dreta, sovint amb el recolzament de la dreta extrema, és partidària d’això que en diuen pin (o veto) parental, segons el qual els pares haurien de poder evitar que els seus fills rebessin determinats ensenyaments. El veto parteix, lògicament, de la ideologia dels progenitors, que, segons ells, ha de poder influir l’educació dels fills.
La defensa del bé dels alumnes
Què ha de fer, un educador, quan l’administració, la pressió popular o d’altres circumstàncies alienes a la seva tasca dins l’aula l’impel·leixen a fer coses diferents d’allò que el seu enteniment li diu que ha de fer? Els educadors de la regió de Múrcia, on el govern és favorable al pin parental, han de lliurar els seus alumnes de l’educació sexual? Els han de preservar del coneixement de les teories de Darwin, si els pares són creacionistes? Els han d’ocultar determinades opcions perquè als pares els repugnin? O han d’actuar “segons el seu enteniment” i fer allò que trobin que és més adequat per als seus alumnes, encara que això xoqui frontalment amb la voluntat dels seus progenitors?
Des d’aquesta columna, vull trencar una llança perquè la professió dels educadors, dels mestres, dels professors, dels docents, dels professionals de l’Educació compti amb quelcom semblant al Compromís Hipocràtic dels metges, que estableixi clarament que l’educador actuarà, segons el seu enteniment, sempre posant el bé dels seus alumnes per damunt de tot (incloent-hi les disposicions de l’administració o la voluntat dels pares). Els bons mestres, tot sigui dit de passada, ho han fet sempre. Però no sempre ho han pogut fer amb la tranquil·litat i amb la seguretat necessàries. En puc donar fe.
