Vull deixar clar, perquè no hi hagi malentesos, que no em mou cap afinitat amb l’independentisme català ni, més enllà de la seva condició de combatent tossut, amb Carles Puigdemont. Ho dic perquè, en aquest escenari fratricida, de blancs immaculats i negres radicals, semblen no tenir cabuda les opinions independents, ni tan sols les fonamentades en el simple, simple, sentit comú, que s’ha convertit en el més escàs dels sentits. Per això mateix, perquè em comprometo a expressar el meu parer lliure en la mesura que pugui contribuir a un debat net i obert, he de manifestar que no trobo cap les complicitats terroristes d’algú com l’expresident de la Generalitat, avui resident –és una forma de parlar, o d’escriure– a Waterloo.
I tampoc pretén ser això que dic un suport al govern central en la cerca de recolzament dels diputats de Junts per continuar governant: és, purament i simplement, que no trobo les activitats terroristes de Puigdemont per cap banda, digui el que digui algun jutge, digui el que digui la dreta espanyola.
El terrorisme no té matisos
Em sembla que no cal definir el terrorisme d’una manera ambigua, ni penso que hi hagi diferents nivells de terrorisme, de manera que una de baixa intensitat sigui ocupar un aeroport en una protesta. Ni, és clar, es pot atribuir d’homicidi involuntari la mort d’un viatger en aquest aeroport, a causa d’un atac de cor. No crec que hi hagi molts penalistes que arribin a imputar aquest delicte, el caos aeroportuari, més enllà dels desordres públics. I coincideixo amb el ministre Bolaños que res a veure té el terrorisme d’ETA –aquests dies estic, personalment, revivint episodis especialment tràgics per a mi–, sanguinari i cruel, amb les activitats del Procés, amb Tsunami o sense.
Cosa diferent és que, en la recerca d’una aliança amb Junts, s’hagin despenalitzat figures que, com la sedició o, en part, la malversació, em sembla que constitueixen delictes ineludibles. Però ja dic: aquest és un tema diferent i, si es vol, fins i tot allunyat d’una cosa tan greu, que tant mal ens ha fet a tots, com aquell terrorisme d’ETA que va matar diversos amics meus i aquell pobre regidor, Manuel Zamarreño, que un dia, en conversa radiofònica amb mi, em va dir: “Sé que em mataran, com el meu predecessor, però em sento obligat a acceptar succeir-lo en la regidoria”. Una setmana després el van matar. Ara, vint anys després, s’està celebrant el judici contra els presumptes assassins.
El Procés no té res a veure amb el terrorisme
Què tenen a veure aquests episodis amb el Procés? Ganes de tergiversar-ho tot, en una lluita política sobre si l’amnistia és o no constitucional, si hauria de ser possible o no, i en aquesta lluita s’ha involucrat la interlocutòria d’un jutge especialment pugnaç que ha volgut veure terrorisme on –ho sé, he parlat amb molta gent al respecte— una majoria d’especialistes pensa que, llevat de circumstàncies que desconeixem, no n’hi ha. Ara només falta que ho diguin en públic, però això, és clar, implica certs riscos en un panorama com l’actual.
Sé que dir que Puigdemont no és, al meu entendre, un terrorista, ni tan sols de baixa categoria, em valdrà car, com em val car, en altres àmbits, afirmar que trobo dificultats per fer constitucional aquesta amnistia que –ara– el govern vol fer passar com a tal. O com em val car manifestar, en segons quins àmbits, que no tota aliança, no tot pacte, val per mantenir-se a la catifa vermella del poder. Vivim, els que hem de comentar, cada dia amb més dificultats, l’actualitat, en un delicat equilibri, que tant et pot deixar sense tertúlies televisives com sense la presència d’un ministre, o d’un dirigent de l’oposició, en un dinar després que hagis dit o escrit coses inconvenients. Però bé, suposo que ser periodista és això: atrevir-se a negar el caràcter terrorista d’un rebel, culpable al meu entendre de diverses altres coses, i alhora atrevir-se a afirmar que el govern se salta massa línies vermelles en els seus acords amb Waterloo.
La convivència és possible
Crec, sempre he cregut, en l’apropament, la convivència i la fraternitat entre les Catalunyes existents i les Espanyes existents. I això significa contrapartides per les dues parts, procurant no deixar morts ni ferits al camp de batalla de la negociació. Penso que, en aquest cas, el govern de Pedro Sánchez –els ministres defugen els contactes a fons amb els periodistes, mancats d’explicacions coherents en algunes qüestions en què avui opinen una cosa i ahir era una altra–, està deixant no poques fissures, voldria creure que només per aconseguir aquesta normalització de les relacions amb Catalunya, una normalització que no acaba d’arribar i que suposa fer passos que provoquen ones d’ira en altres sectors polítics.
A hores d’ara, no sabria assegurar si Sánchez ho està fent bé, malament o regular. Suposo que dependrà del sector polític o social que ho jutgi. Segurament hi ha de tot una mica. Però si goso dir que l’oposició no està sabent canalitzar uns dels problemes polítics –els territorials sempre ho són– més aguts que Espanya té plantejats. I per descomptat, amb plena convicció afirmo que el terrorisme té poc o res a veure en aquest contenciós, es posin algun jutge i els seus seguidors com es posin. Seguim, com des de ja fa una dècada, caminant per una senda falsa, que suposo que acaba en arenes movedisses.
