Inici » Unes eleccions que es converteixen en un plebiscit

Unes eleccions que es converteixen en un plebiscit

by premium.cat
una mujer sosteniendo una camisa roja frente a un grupo de personas sosteniendo carteles y tomando fotografías con una cámara, Avgust Černigoj, imagen promocional, una pintura renacentista, renacimiento

El candidat Aragonès fixa les eleccions per al 2025 i es presenta com a successor de Junqueras

El MHP Pere Aragonès ha anunciat que les eleccions al Parlament de Catalunya tindran lloc el febrer del 2025, tal com marca la llei. Així ho ha fet saber després de ser proclamat candidat a la presidència de la Generalitat per ERC. Aquesta decisió pot sorprendre alguns, ja que implica nomenar un candidat amb un any d’antelació i tenir les llistes electorals a punt. És com si comencés una cursa amb un dia d’avantatge.

El motiu d’aquesta estratègia és resoldre el dilema de lideratge que plantejava la cohabitació entre Junqueras i Aragonès, sense esperar a veure què passa amb la possible inhabilitació del primer. Segons sembla, ERC ha optat per promocionar Junqueras a un rol més simbòlic i visionari, on podrà escriure “pàgines glorioses”. Ningú no és més magnànim amb el reconeixement que el que guanya una partida. De moment.

Per què anticipar el candidat si no hi ha eleccions anticipades?

La pregunta que es fa molta gent és: per què escollir un candidat quan falten dotze mesos per a les eleccions, si no és per a estar preparat per a unes avançades? Les declaracions en política duren el que tarda a sortir la propera enquesta. I és que aquest any és electoral, amb les europees al juny. Per això, Aragonès ha fet una petita remodelació del govern, creant el que Partal denomina un ministeri orwellià de la veritat, amb un nou comissari polític, Sergi Sabrià, preparant el triomf del Gran Germà amb un control totalitari dels mitjans de comunicació. Una bona comparació encara que potser una mica exagerada. Més que el Gran Germà, Aragonès sembla el Màgic d’Oz, el personatge de Frank Baum que maneja una maquinària estrafolària per atordir i impressionar el seu poble, fent-se passar pel que no és.

En les eleccions europees els republicans mostren el seu iberisme presentant candidatura amb l’esquerra basca i, si cal, fent una candidatura amb reminiscència de Galeuzca. Igual que Junts, que anirà de la mà del més burgès PNB, en el fons, una altra manera d’iberisme, més de bona família. Els successors de la vella convergència hauran d’esclarir si el partit s’inclina cap als nostàlgics de Shangri-la o cap als joves (i no tan joves) que miren enrere amb ira. L’electorat també espera que el partit es defineixi. En qualsevol cas, haurà de resoldre el mateix dilema que ERC i escollir un candidat. Vet aquí que el MHP Carles Puigdemont s’ha situat per sobre de la baralla amb la seva posició moral, però no orgànica, la qual cosa és intel·ligent per mantenir unides les files. Al final, però, s’haurà de decidir i tot apunta que ho farà a la manera d’Enric IV de Navarra, perquè la Generalitat bé val una missa.

Unes eleccions que no parlaran d’independència

El més curiós de tot això, aliment de les tertúlies i falsedats del país, és que dóna per suposat que les eleccions es decidiran en clau partitocràtica amb partitura en moderat cantabile de la gestió autonòmica. Hi haurà també una dansa de qüestions pràctiques, des de l’amnistia, passant per Rodalies, la immigració, el català a la UE i al Congrés espanyol. Però de la independència ningú no en parlarà. Business as usual.

Les anàlisis electorals giren al voltant dels partits amb representació parlamentària i, tenint en compte l’experiència de les dues darreres legislatures, és evident que, per a aquests, la independència de Catalunya no ha estat mai trending topic. En aquesta perspectiva, l’única diferència digna d’atenció és si l’abstenció puja i, en conseqüència, guanya les eleccions el PSC o si les guanya el bloc independentista; cosa que, al seu torn, no marca cap diferència digna d’atenció.

Dos processos que poden canviar el panorama

Tot i això, dos processos, avui en marxa, amenacen alterar les tranquil·les aigües probàtiques de la gestió autonòmica reintroduint en el quadre la necessitat de la independència: l’organització Aliança Catalana, de Sílvia Orriols, i la llista cívica que sembla que proposarà l’Assemblea Nacional Catalana. Totes dues trobaran moltes dificultats promogudes per la partitocràcia i els seus beneficiaris mediàtics.

Pel que fa a la llista cívica, en cas de plantejar-se, és una experiència nova, ja que no és un partit més, sinó una associació ad hoc, amb l’únic objectiu de proclamar la independència. El big bang de la nova era, després del qual tornarà la vida de partits, com les orenetes a l’estiu. Els seus components individuals, que poden no ser polítics professionals, seran, sembla, elegits pels ciutadans i, si els accepten, es comprometran per escrit a proclamar la independència.

Ara bé, perquè els diputats cívics portin a terme tan noble tasca, hauran de comptar amb la defensa del poble davant les represàlies de l’Estat, que seran immediates i devastadores. I aquest és el punt crucial: la tindran? El primer indicador de si això passarà serà la quantitat de participants en la consulta. I després, els votants de la llista. És clar, si els diputats obtinguts per la llista no són decisius al Parlament, això voldrà dir que la independència no té prou suport.

En aquest sentit, la presència de la llista cívica converteix les eleccions del 2025 en un plebiscit.

You may also like

-
00:00
00:00
Update Required Flash plugin
-
00:00
00:00