La cama que va perdre un nom
En el pintoresc bar Cuéllar, on els parroquians s’assemblen cada vegada més a mariners d’una taverna, resideix un home anomenat Isidoro, a qui li falta una cama. Aquest simpàtic personatge ens va obsequiar amb una fascinant demostració de com funciona la seva cama ortopèdica, controlada per una aplicació que li permet córrer, caminar o mantenir-se ferm sense doblegar-se.
En aquell moment, em va envair un peculiar desig de posseir una cama similar. Però, al mateix temps, vaig recordar que no existeix un terme específic per a aquells que han perdut una cama. Els que han perdut un braç són mancos, pero els que han perdut una cama no només han perdut un membre, sinó que també han perdut un nom, lo qual és encara més dolorós. El terme ‘coix’ no és adequat, ja que qualsevol pot coixejar, fins i tot aquells que simplement porten uns zapatos incòmodes.
L’enterrament de la cama
Després de l’amputació de la cama d’Isidoro, va rebre la sorprenent notícia que havia d’enterrar-la oficialment. Aquest procediment no implicava cavar un agujero en un descampat, sinó un entierro formal. Si bé sabia que la pèrdua d’un familiar requeria contactar con una funeraria, desconocía que también era necesario hacerlo en el caso de la pèrdua de un miembro del cuerpo.
Reflexionant sobre això, la lògica es va fer evident: no es pot guardar un llit a la nevera al costat dels iogurts, no sigui que un dia la teva dona la confongui amb carn de xai i la serveixi per sopar amb patates rostides. En aquest cas, un es tornaria vegà immediatament.
Tot i això, Isidoro va lamentar la despesa de mil set-cents euros que li havia suposat l’enterrament de la cama. Per animar-lo, li vaig suggerir que potser li descomptarien aquest import del seu propi enterrament. Al capdavall, la cama duria molt de temps descomponent-se, per la qual cosa seria just no cobrar-li per l’enterrament de tot el cos quan arribés l’hora.
Prenent-ho amb humor, li vaig dir: ‘Agafa’l com si t’estiguessin enterrant a terminis, amic. Avui una cama, demà un braç, i quan et toqui del tot, ja estarà tot pagat”.
Va semblar animar-se una mica, encara que no gaire. Per evitar remoure els seus sentiments, em vaig abstenir de preguntar-li si a l’enterrament de la cama havia acudit molta gent o només els seus éssers més propers, és a dir, la seva altra cama. També desconec si va imprimir recordatoris funeraris amb un vers d’algun poeta, però espero que no, perquè cap cama, per dolenta que hagi estat en vida, mereix un càstig com aquest.
El valor duna cama
Ara que conec el valor d’una cama amputada, vull creure que a l’hospital no es limiten a lliurar-te-la en una bossa juntament amb l’alta mèdica, la cartera i el rellotge. Una cama té sentiments, i el seu antic amo mereix unes paraules de consol, encara que sonin a tòpic: la cama no es va queixar mai, la recordarem per la seva alegria, totes les infermeres volien estar amb ella, coses així.
No hi ha de faltar el sentimentalisme que asseguri que a partir d’ara hi haurà una estrella més al cel, cosa que s’inclou en tota defunció.
Un dilema metafísic
Per als creients, la situació es complica, i no només perquè hauran de celebrar una missa per aquesta cama que mai més tornarà a caminar, amb respons inclòs, sinó per qüestions més metafísiques: van les cames al cel, suposant que estiguin lliures de pecat? O esperen al purgatori fins que arribi la resta del cos? Quantes cames esperen el judici final en una situació, si més no, incòmoda? Vet aquí un tema que hauria d’abordar sense demora el flamant bisbe de Girona.
Sigui com sigui, és per una cama de manera que cobren ple sentit les paraules ‘descansi en pau’.
