El record d’una tragèdia a Caldes de Malavella
El matí del 8 d’abril de 1993, el silenci del poble de Caldes de Malavella va ser trencat per una potent explosió. Una fuita de gas va provocar una deflagració que va arrasar un edifici de pisos i va causar la mort de cinc persones, el pitjor de tot. Jo tenia familiars que vivien allà, per sort no els va passar res, però cada vegada que veig una desgràcia on es perden cases, em tornen les sensacions d’aquella desolació.
Les imatges que commouen el món
Aquests dies hem presenciat com un espectacular incendi a València i l’erupció del volcà de La Palma, el 2021, han deixat sense llar a centenars de persones. Els damnificats, primer, donen gràcies per haver salvat la pell, però després han d’afrontar la realitat que ho han perdut tot. I també hem vist actuar bombers i serveis d’emergència amb una professionalitat admirable i la solidaritat espontània de la gent impactada per la desgràcia aliena. No han faltat periodistes i polítics. Uns i altres objecte de crítica tant si no hi van com si hi són massa.
Les promeses de les autoritats
A València hem escoltat les autoritats declarant davant de càmeres i micròfons que ajudarien els afectats. Aquests dies s’ha perdut l’oportunitat d’una foto que hauria estat molt significativa: Sánchez i Feijóo en el mateix acte, però ni en un cas com aquest són capaços de posar-se d’acord. Cadascun ha aprofitat el seu moment, afirmant allò de «No us deixarem sols». I potser els periodistes, a més de ser al lloc de la desgràcia, faríem bé de comprovar si la gent de La Palma està satisfeta amb allò que els van oferir en calent. O els afectats pel sisme de Lorca el 2011, per posar dos exemples coneguts.
La pèrdua irreparable d’una família
Perdre-ho tot ha de ser devastador per a una família. Permeteu-me un record personal. De tot el que vaig viure aquell dia de 1993 a Caldes, veient com extreien cinc cossos –la vida humana no té preu– la imatge que més em va commoure va ser veure, entre les restes del que hores abans havia estat una llar, com sota una biga trencada hi havia una caixa de diapositives que s’havia fet miques. La visió d’aquells trossos d’instants viscuts per una família, dispersos, malparats i irrecuperables, em va afectar profundament. Potser perquè ja portàvem moltes hores enmig de la tragèdia, però, la visió d’aquella caixa de diapositives perdudes em va fer plorar sense consol. Fins d’avui en vuit, si no hi ha res de nou.
